Malgrat el que ens va vendre Hollywood, ni la Guerra Freda es va acabar ni es va saldar amb la victòria occidental després de la caiguda de l’imperi soviètic. Es va produir una treva d’unes quantes dècades que va servir per canviar d’actors, escenaris i mètodes, però la pugna entre els dos blocs ideològics continua més activa que mai, ara que el pretès perdedor, el món comunista, ha recobrat la potència econòmica i ha ressuscitat l’ambició territorial, militar, estratègica i política perduda als anys 90 del segle XX.
Rússia i la Xina estan decidits a fer caure el model democràtic que qüestiona la legitimitat dels seus règims, i utilitzen qualsevol mitjà al seu abast, des de hackejar laboratoris que treballen per frenar la pandèmia fins a desinformar, espiar mitjançant la tecnologia que exporten als occidentals desitjosos de perdre temps online a més velocitat o interferir en processos electorals per minar les democràcies. El Japó, el Vietnam i l’Índia són molt conscients dels riscos que representa Xi Jinping, que treu múscul militar als mars del sud de la Xina i a l’Himàlaia, mentre que Taiwan es prepara per a un inevitable assalt bèl·lic de Pequín, que la considera part del seu territori. Austràlia, la Gran Bretanya i el Canadà han adoptat mesures contra la flagrant retallada de llibertats a Hong Kong, emparada pel model “un país, dos sistemes” fins que Xi el va esborrar d’un cop de ploma amb la llei de seguretat nacional. El temor de la xarxa 5G desenvolupada per Huawei per les seves potencials implicacions en la seguretat nacional ha portat Londres, cada vegada més lluny de la UE i més a prop de Trump, al veto, una mesura que es podria reproduir amb matisos al Canadà, Austràlia, Nova Zelanda i Grècia.
És clar que la Xina no representa un model, però aquesta realitat tergiversada pels interessos dels EUA adquireix una altra dimensió. Washington fa temps que està immers en un conflicte soterrat amb la Xina que maximitza segons la seva conveniència. La guerra comercial, en la qual Trump acusa la Xina de pràctiques injustes i del robatori de propietat intel·lectual i Xi acusa els EUA d’intentar frenar el seu desenvolupament econòmic, n’és el principal exponent però no l’únic: les acusacions que Pequín havia creat la pandèmia, les sancions contra oficials xinesos involucrats en la repressió civil i la revocació del tractat econòmic especial de Hong Kong ara que la Xina ha deglutit les llibertats de l’illa en són algunes altres derivacions. Per això no sorprèn la picabaralla que ha dut al tancament del consolat xinès de Houston, qualificat per Washington de “niu d’espies”, ni la clausura del consolat nord-americà de Chengdu com a represàlia. Però sí que suscita dubtes raonables sobre el seu oportunisme polític.
És temptador extreure de la retòrica pròpia de la Guerra Freda ressuscitada per Mike Pompeo -“El món lliure ha de triomfar sobre aquesta tirania”- un cert pànic entre les files republicanes de perdre les pròximes eleccions. Treure la pols de la por del comunisme pot tenir un efecte catalitzador entre l’electorat més desencantat, però exacerbar la divisió ara que s’havia demostrat que la convivència de blocs era possible implica involucionar. La dictadura xinesa ha estat normalitzada per un món mogut pels diners, però Donald Trump, el mateix home que fins al març lloava Xi Jinping, li demanava ajuda per guanyar els comicis i justificava la repressió xinesa a Hong Kong i a Xinjiang, no és la persona més autoritzada per plantar-li cara. Ni tan sols ho pretén. Només busca una altra oportunitat en benefici propi, amb el risc de ressuscitar la divisió mundial.
