01/05/2019

Sequeres cada cop més llargues i persistents

2 min
El riu Llobregat el 2008, sec, al seu pas per Sant Boi de Llobregat / XAVIER BERTRAL

BarcelonaLa revista 'Nature' publica avui un d’aquells articles sobre el clima i el planeta Terra que, sense revelar res que la comunitat científica no hagués intuït o fins i tot sostingut, aporta prou informació per fer més irrebatibles les alertes. A partir de dades acumulades durant més de 200 anys, Kate Marvel, investigadora de l'Institut Goddard d'Estudis Espacials, de la NASA, i directora de l’informe, conclou que els processos d’industrialització i la utilització indiscriminada de combustibles fòssils han portat a períodes de sequera més llargs i persistents. I fa dos apunts clau: a nivell global la tendència s’ha de mantenir en el temps, i a nivell local la conca mediterrània és la zona del planeta que presenta un risc més important.

A Catalunya no som ara, aparentment, en un període d’especial alarma. Vam estar-hi a tocar, ja que després de quatre anys de pluges no suficients, a principis del 2018 la inquietud es va fer evident. Una primavera i un estiu més plujosos que de costum van tornar a desactivar les alertes. Però quan es tracta del clima o de les condicions climàtiques la mirada s’ha de fer llarga, tant enrere com endavant. Els experts recorden com a principis dels setanta hi va haver una sequera més que destacable a les capçaleres dels rius catalans. Amb les restriccions ben a punt, unes pluges oportunes van fer desestimar cap mesura, i poc després es va entrar en una època de sequeres alarmants que es va allargar gairebé tota la dècada dels anys vuitanta. També es recorda aquell episodi de finals del 2007 a principis del 2009, en què fins i tot el conseller de Medi Ambient, l’ecosocialista Francesc Baltasar, va fer precs a la Moreneta perquè plogués.

És ara, doncs, quan no es pateix explícitament per l’aigua, que cal tenir present aquest passat i fer cas dels experts que alerten del futur immediat. Som un país on hi ha certa cultura d’estalvi d’aigua, però no ens podem permetre cap tipus de relaxament. És evident que aquesta cultura d’estalvi es transmet (s’ha de transmetre) per via familiar i escolar, però l’administració també hi té un paper fonamental: Catalunya és un país de serveis, turístic i atractiu també per venir-hi a treballar des d’arreu del món. Atractiu pel clima, no ho perdem de vista. Ha anat canviant el model econòmic, ha anat canviant el perfil dels habitants, ha anat canviant l’estil de vida, però seguim vivint en una zona on sempre s’ha mirat de reüll el cel, i la recerca dels experts ens diu que ho haurem de seguir fent: les sequeres més llargues i persistents solen portar associades pluges més torrencials.

La cursa per la sostenibilitat és llarga, de gran fons, perquè no se sap on és la meta, però cal posar-s’hi sense dubtar. També, com ara passa amb la pluja, quan sembla que no fa tanta falta. És l’única solució. Si no és que es vol recórrer a la paradoxa dels aerosols: l’ús abusiu d’aquests gasos entre el 1950 i el 1975, segons apunta Marvel en el seu estudi, va aturar les sequeres de la primera meitat de segle i va fer augmentar les pluges... a costa de generar i engrandir el forat a la capa d’ozó a nivell troposfèric.