ALPINISME
Misc 16/01/2021

Sergi Mingote, l’alpinista que volia estimar els cims

El vallesà va perdre la vida als 49 anys al K2, el cim amb el qual “volia fer les paus”

i
Toni Padilla
5 min
Mingote, en una imatge d’arxiu, havia aconseguit coronar sis cims de més de 8.000 metres en un sol any.

BarcelonaEl K2, sempre el maleït K2. Aquella piràmide de gel tan desitjada i tan odiada. La segona muntanya més alta del planeta, amb 8.611 metres, l’últim cim que no havia estat mai coronat a l’hivern. “Aquest és l’últim gran repte de l’alpinisme”, deia Sergi Mingote abans d’anar-se’n cap al Pakistan per intentar-ho. Per a l’alpinista vallesà, de 49 anys, era una tornada per “fer les paus” amb un cim amb el qual mantenia “una relació d’amor i d’odi”: “El 2018 vaig passar-ho molt malament per culpa del mal temps, pensava que no en podria baixar”. Mingote no volia odiar el K2, volia tenir-ne un bon record. Era així. Però poques hores després de saber que una cordada de xerpes del Nepal havia aconseguit pujar-hi, amb ajuda d’oxigen i malgrat les temperatures de -50 graus al cim, Mingote va perdre la vida quan va caure mentre baixava al camp base avançat des del camp 3.

“Sergi Mingote és un dels tres grans noms de la història de l’alpinisme català juntament amb Òscar Cadiach i Ferran Latorre”, explica Conrad Blanch, cap de la primera cordada que va pujar a l’Everest el 1985. Però era molt més que un alpinista. “Sempre tenia projectes al cap, sempre en tenia una de nova planificada”, recorda l’altre gran fill il·lustre de l’esport de Parets del Vallès, el ciclista Joaquim Purito Rodríguez. Mingote havia pujat la Polar Circus del Canadà, una de les parets de gel més altes del món, però també havia fet maratons, triatlons, ironmans i curses com la Transpirenaica. Pedalant havia acabat la Titan Desert i havia creuat tant el desert del Gobi a Mongòlia com el Sàhara a Algèria. Nedant havia creuat l’estret de Gibraltar amb finalitats benèfiques. I havia arribat al pol Nord magnètic amb esquís. “Persegueixo els meus somnis. M’agrada somiar”, es limitava a explicar. Diplomat en funció gerencial a les administracions públiques a Esade, Mingote tenia una beca del CAR i feia d’ambaixador per portar uns Jocs Olímpics d’Hivern a Catalunya. A més, solia unir les seves aventures amb finalitats benèfiques, com la creació de la Fundació Onat, amb què va ser el pare dels premis inclusius de l’esport català.

Del Pirineu a l’Himàlaia

La pandèmia havia impedit que Mingote continués perseguint el somni de ser el primer a coronar els catorze cims de més de 8.000 metres del món en mil dies. Però abans va tenir temps per ser el primer home a pujar-ne sis en menys d’un any, tot un rècord Guinness. “Si vas a un cim així i estàs boig, no en tornes. Anar-hi i tornar-ne significa que et prepares, que no ets foll”, deia. “Em vaig enamorar de les muntanyes amb els meus pares, que em duien als Pirineus”, afegia. El 1997 Mingote va visitar l’Equador per pujar a cims com el Chimborazo, el Cotopaxi i l’Illiniza Sur. “Em vaig adonar que portava molt bé l’altura i em va engrescar a continuar-hi pujant”. Dit i fet. El 1998 coronava el seu primer vuitmil, el Cho Oyu (8.201 m), però ja ho faria a la seva manera, tot sol. Sense xerpes i sense oxigen. El 1999 arribava el Shisha Pangma (8.027 m) i el 2001, el gran pas endavant, quan va coronar l’Everest (8.848 m) tot sol per la cara nord. “Quan ja arribava al cim i sortia el sol vaig entendre que valia la pena. Allà dalt l’horitzó és diferent, veus la forma de la Terra, rodona”, explicava a l’ARA fa alguns anys. No va ser fàcil, perquè per atacar l’Everest va haver de superar el dolor per la mort del seu amic Félix Iñurrategi en una expedició intentant coronar el Gasherbrum II. “Recordar-ho fa mal, és el dolor més fort que he sentit”, comentava el vallesà, que va tornar al cim de l’Everest, la muntanya més alta del planeta, el 2003 per celebrar els vint anys de TV3 i de Catalunya Ràdio. Convertit en un dels pocs alpinistes que havia pujat per les dues cares de l’Everest, va retransmetre en directe el moment de fer el cim, una fita mai assolida abans per una televisió europea. Des d’allà va enviar un missatge en favor de la pau i un altre d’amor a la seva dona, la Míriam.

Sempre sense oxigen

Però el cim més exigent seria el K2, que va coronar el 2018 sense oxigen, tal com entenia l’alpinisme. “El K2 és la muntanya de les muntanyes. Ho té tot: altura, dificultat, estètica i risc. Si hi vols pujar cal arriscar-te. I jo soc conscient que m’arrisco sense oxigen. Però en gaudeixo més així, ho visc més sense oxigen”, havia raonat Mingote, que preferia girar cua a intentar pujar un cim amb l’ajuda d’oxigen, el gran debat que divideix actualment l’alpinisme.

El govern espanyol ja treballa per repatriar el cos de Mingote, que hauria relliscat poc després de passar l’esperó dels Abruços, una zona batejada així en honor de l’aventurer italià Lluís Amadeu de Savoia-Aosta, que el 1909 va intentar pujar al cim. Mingote estava en fase d’aclimatació fins als 7.000 metres amb el seu company xilè Juan Pablo Mohr, com a membres de l’expedició Seven Summit Treks. “Quan fas alpinisme hi ha un risc, esclar, i encara més en aquestes condicions meteorològiques, en què una caiguda és mortal”, admet Conrad Blanch. “A l’alpinisme, pujar és opcional però baixar és obligatori. I al K2 el recorregut és especialment exigent de baixada. Alguns anys, més del 25% dels alpinistes que intenten pujar-hi perden la vida”, explica al seu llibre sobre el K2 el nord-americà Ed Viesturs. El nom de Mingote quedarà lligat per sempre més a aquesta piràmide que els britànics van rebatejar amb un nom inexpressiu, K2, mentre canviaven el nom de cims que ja en tenien en les llengües locals. Sense imaginar que el K2 estava destinat a ser el cim més odiat del planeta. I un dels més desitjats.

Alcalde socialista de Parets del Vallès del 2011 al 2018

A part de la seva vida com a aventurer, Mingote havia destacat per la seva carrera política atès que va ser alcalde de Parets del Vallès del 2011 al 2018. El PSC, el partit amb què va ser alcalde, va expressar el seu condol. “Rebem la notícia amb consternació i dolor. Catalunya perd un gran esportista i els socialistes un company que va ser un gran alcalde de Parets del Vallès”, va lamentar Miquel Iceta. “Consternat per la notícia de l’accident que ha posat fi a la vida d’un magnífic esportista, exalcalde socialista de Parets i amic personal”, afegia el ministre de Sanitat, Salvador Illa. Mingote no va acabar el seu segon mandat perquè considerava que “els polítics no s’han de perpetuar en el càrrec” i va tornar als cims de 8.000 metres. L’Ajuntament de Parets del Vallès ha decretat cinc dies de dol, amb les banderes onejant a mig pal per homenatjar-lo.

stats