El silenci dels anyells / Guirigall sincronitzat

El silenci dels anyells

Mariano Rajoy se n'ha anat a Nova York a millorar la imatge d'Espanya i, un cop allà, s'ha adonat que els informatius americans ensenyen les garrotades de Madrid i que els diaris més influents dediquen articles al nostre procés d'independència. Les imatges el molesten i els missatges desestabilitzadors l'ofenen. I Rajoy es pregunta per què carai dos temes tan menors, d'àmbit domèstic, fan la volta al món. ¿I quina és la solució de Don Mariano per apaivagar el soroll? Quina és la resposta d'un estadista de primera fila com ell? No se li acut res més que retre homenatge a "la immensa majoria d'espanyols que no es manifesta". Ole tú . Ho va dir Rajoy davant de l'American Society de Nova York i es va quedar tan ample. Aquesta és l'Espanya que somia. El país de la gent que no protesta. La que calla i engoleix. La que pateix per dins. L'Espanya continguda que s'estima tant la pàtria que ni tan sols es vol desfogar amb dos crits, tres pancartes o alguna cassolada. Ens vol anyells i mesells. Li deuen encantar els cementiris. Allà ningú no replica. Per això ell, sibil·lí de mena, en comptes de criticar els que protesten, elogia els que es queden a casa. "El meu reconeixement a la majoria d'espanyols, que no surt a les portades de la premsa i que no obre els Telediarios ". En un moment en què les escaletes del Telediario són la vergonya nacional, potser tampoc no era el millor exemple. Doncs res, ja ho sabeu, pel bé d'Espanya no destorbeu en Rajoy. Si ets funcionari i et congelen tres vegades el sou, aguanta, calla i pensa com les gasta la policia si se t'acut anar-te a manifestar. Li agrada tant el silenci que segur que, en el seu parlament a les Nacions Unides, s'hi devia sentir molt còmode. Al seu davant, quan parlava, només s'hi veien cadires buides.

Guirigall sincronitzat

Estan tan acostumades a fer-ho tot tan alhora que fins i tot la carta la redacten i la signen totes juntes. Però l'escrit de venjança de les quinze nedadores de sincronitzada contra Anna Tarrés ha arribat tard. Fer-ho públic quan la seleccionadora ha perdut el càrrec i el poder sembla covard, inoportú i revengista. Per més ganes que li tinguin, costa molt de creure que s'hagin pogut inventar cap d'aquelles frases i unes situacions que, tretes de context, semblen monstruoses. Certament, qui a la feina ha patit abusos, vexacions, maltractament psicològic o mobbing té ganes que, a la curta o a la llarga, tothom sàpiga com les gasta el seu cap. Conec gent que brinda amb cava quan s'assabenta d'un fracàs d'aquell que, a la feina, el va fer patir d'una manera inhumana. És allò del porc i Sant Martí. Ara bé, després de trenta anys d'una carrera d'èxits i medalles, Tarrés ha tingut el seu titular a cinc columnes que li ha ensorrat la vida. I, pràcticament, no ha tingut ni dret a defensar-se. Els mitjans de comunicació, després de mostrar la seva perplexitat, han engegat el ventilador sense cap mena de presumpció d'innocència. A Anna Tarrés se li ha fet, mediàticament, un Strauss-Kahn. La seva vida mai no tornarà ser la mateixa per més que la demanda de tutela de drets fonamentals que va interposar ahir contra el president de la Federació com a instigador de tot plegat arribi, algun dia, a donar-li la raó. Del seu entorn, només l'ha defensat la seva ajudant i una Andrea Fuentes que parla tan bé com neda. Gemma Mengual, després de tants anys a l'aigua, ara ha decidit no mullar-se. El seu silenci ha estat elegant però altament enigmàtic. Una llàstima, tot plegat. Anna Tarrés es mereixia una portada de l' Sports Illustrated i s'ha convertit en carn de Sálvame Deluxe .