09/04/2019

A l’illa i al continent lliurem la mateixa batalla: contra l’extrema dreta

6 min

John Bull ha tingut un atac de nervis i està cada vegada pitjor. Els seus companys de pis estan reunits a la cuina per decidir què fan amb ell. L’enèrgic Emmanuel, francès, creu que el John els està amargant la vida i que l’haurien de fer fora de casa. Al capdavall, aquest anglès egoista i amb coll de toro ja els va dir fa tres anys que se’n volia anar. Fent honor al seu sobrenom de 'Mutti' (mama), l’Angela és molt més comprensiva. El Donald, que és polonès, diu que al John se li hauria de donar “temps i espai” per decidir d’una vegada què vol fer. Dimecres al vespre no us perdeu el pròxim episodi de 'Brexit', la telenovel·la més vista d’Europa.

Una de les conseqüències més paradoxals de la crisi britànica del Brexit és que els europeus del continent mai havien seguit tan de prop la política del Regne Unit. “A Netflix no hi trobes res igual de bo”, diu l'expresident polonès Aleksander Kwasniewski. Una altra paradoxa és que la Gran Bretanya mai havia depès tant dels seus socis de la Unió Europea com ara, quan es proposa abandonar-los. Com si fos una mena de profecia masoquista autocomplerta, els 'brexiteers' han reduït la Gran Bretanya a la situació de vassallatge de què, segons afirmen, l’estan alliberant. La primera ministra britànica, Theresa May, s’haurà d’empassar la medecina que li vulguin administrar a la cimera europea d’emergència que dimecres es reunirà a Brussel·les. Beu-t’ho tot, Theresa.

Tot i així, el que ineluctablement es deriva d’aquesta humiliant asimetria de poder és que l’Europa continental no és només un espectador de la telenovel·la del Brexit, sinó també un actor clau. Si el Brexit és la política britànica per a Europa, també hi ha una política europea per al Brexit. De la mateixa manera que la política britànica sovint té poc a veure amb la veritable Europa, las polítiques europees no giren només entorn de la Gran Bretanya. Les ambicions personals, els càlculs partidistes de cara a les eleccions europees i les visions enfrontades sobre la UE hi tenen un paper important.

A la conferència de seguretat de Munic de començaments d’any, vaig moderar un debat amb el negociador del Brexit nomenat per la Comissió Europea, Michel Barnier. En un moment donat, un participant britànic el va intentar convèncer de donar a la Gran Bretanya una pròrroga indefinida de l'article 50. No oblidaré mai l’expressió d’absolut horror que es va pintar a la cara d’aquell francès tan alt mentre exclamava en anglès, amb un accent encantador: “Vol dir que hem de continuar negociant!” Semblava que, momentàniament, es desplegava davant dels seus ulls un futur com el del dia de la marmota en què, en comptes de dedicar-se a coses més elevades, com ara presidir la Comissió Europea, passaria la resta de la seva vida negociant el Brexit.

Si la Gran Bretanya no participa en les eleccions europees, el grup socialista perdrà un munt de diputats laboristes, cosa que augmentarà les possibilitats del Partit Popular Europeu, l’'Spitzenkandidat' (candidat líder) del qual, Manfred Weber, vol ser el pròxim president de la Comissió, i les del grup liberal (ALDE), el líder del qual, Guy Verhofstadt, és precisament el representant del Parlament Europeu en el procés del Brexit. I sobretot cal tenir en compte que el president francès, Emmanuel Macron, considera que aquesta pot ser la seva última gran oportunitat per impulsar les reformes necessàries per a una Europa apta per al segle XXI. I això no l’hi impedirà ningú, i menys encara 'les anglais'.

Les polítiques britànica i europea del Brexit fan estranys companys de llit: cap parella és més estranya que la del consumat 'brexiteer' anglès Jacob Rees-Mogg i el consumat eurofederalista belga Verhofstadt. Rees-Mogg, atiant temors a una Gran Bretanya obstruccionista, va publicar la setmana passada aquest tuit: “Si una pròrroga llarga ens deixa encallats a la UE, els haurem de posar totes les dificultats possibles. Podríem vetar qualsevol augment del pressupost, obstaculitzar el presumpte exèrcit de la UE i bloquejar els plans integradors de Macron”.

Aquest petit estratagema li va funcionar. En una reunió dels 27 ambaixadors de la UE a Brussel·les, els partidaris d’una postura ferma contra la Gran Bretanya, encapçalats pels francesos, van fer referència a aquest tuit. I Verhofstadt el va retuitar amb aquest comentari força revelador: “Als que dintre de la UE tingueu la temptació d’allargar la saga #Brexit només us puc dir: aneu amb compte amb el que voleu”, i hi va afegir l’emoji que fa l’ullet. Molt bé, Guy, doncs jo també et faig l’ullet.

Bromes a part, em sorprèn i m’entristeix veure la quantitat d’europeus del continent, inclosos amics i admiradors de fa molts anys de la Gran Bretanya, que ens han abandonat. Els europeus britànics no ens hem de fer il·lusions: les reserves de bona voluntat estan gairebé exhaurides. Abunden les metàfores basades en malalties. El Brexit es veu ara com un verí, una extremitat gangrenada, un càncer que es pot operar: si l’extirpem, el cos d’Europa estarà més sa. Fins i tot persones tan doctes i ponderades com el diplomàtic francès Jean-Marie Guéhenno es plantegen seriosament la idea que un Brexit sense acord potser és millor que allargar l'agonia.

Per sort, sembla poc probable que dimecres que ve s’imposin aquests consells. Liderats per Donald Tusk, Irlanda i Angela Merkel (a qui May visitava a Berlín el dia abans), la majoria de caps de govern segurament arribaran a la conclusió que la UE no pot assumir el risc –ni la culpa– de fer-li un favor a Rees-Mogg i altres 'brextremistes' fent fora la Gran Bretanya de la UE. Això enverinaria durant una generació les relacions entre una banda del Canal i l’altra i posaria Irlanda en una situació molt complicada.

N’hi ha que estan commoguts per les súpliques dels milions d’europeus britànics que han projectat la paraula SOS amb els colors de la UE als penya-segats blancs de Dover amb el missatge: “Doneu-nos una última oportunitat per capgirar-ho”. I veuen que la política britànica del Brexit comença a allunyar-se dels 'brexiteers' durs. N’hi ha molts que s’adonen perfectament que una Gran Bretanya fora de la UE perjudicarà les perspectives de construir una Europa prou forta per plantar cara a una Xina cada vegada més segura d’ella mateixa, als Estats Units de Donald Trump i al desafiament existencial del canvi climàtic. Gairebé tots farien com a mínim un esforç per aconseguir un Brexit ordenat.

Si aquesta setmana s’arribés a un acord raonable, contindria almenys tres elements. En primer lloc, una pròrroga flexible de l’article 50 d’un any, tot i que amb nou mesos n’hi hauria d’haver prou. En segon lloc, una mena de 'resolució abnegada' en virtut de la qual el Regne Unit es comprometria, durant aquest període de pròrroga, a no obstaculitzar el funcionament de la UE –tal com amenaça de fer Rees-Mogg– i renunciaria a lluitar pels principals càrrecs de la Unió. L’ideal seria que això ho oferissin els mateixos britànics en lloc de ser una sèrie de condicions imposades. En l’àmbit de la política interior i amb la col·laboració d’una majoria parlamentària formada per tots els partits, aquestes mesures haurien d’estar, en la mesura que sigui possible, “blindades contra qualsevol Boris”, és a dir, protegides contra un possible successor de May que fos un 'brexiteer' com Boris Johnson.

En tercer lloc, la Gran Bretanya s’ha de comprometre a participar en les eleccions europees. Per als europeus britànics, aquest hauria de ser el pròxim gran repte. En un altre tuit, Rees-Mogg citava amb aprovació un discurs al Bundestag d’Alice Weidel, del partit populista d’extrema dreta Alternativa per a Alemanya. Perquè aquesta és la qüestió: la lluita dels britànics amb gent com Mogg, Johnson i Nigel Farage no està separada de la lluita dels alemanys amb Alternativa per a Alemanya, la dels italians amb Matteo Salvini, la dels polonesos amb el partit nacionalista PiS (Llei i Justícia) i la de Macron amb Marine Le Pen. És la mateixa lluita. És la batalla per Europa.

No cal dir que la telenovel·la del Brexit s’ha d’acabar, i com més aviat millor. Però mentrestant, procurem que sigui com 'Friends' i no una combinació de 'Dad’s Army' i 'Das Boot' (El submarino).