Vern, trèmol, llorer
Es veu que hi ha unes aplicacions de mòbil que t’ajuden a identificar les flors, els arbres i les plantes de tota mena. La cosa és tan senzilla com això: vas passejant, veus una flor minúscula d’un groc llampant, o un arbre fruiter carregat de flors blanques, o un matoll ple de punxes. Què deu ser? Li fas una foto i l’aplicació te’n diu el nom. No només això: també et diu la família i l’espai geogràfic al qual pertany. En una aplicació similar per identificar els arbres, tens accés, a més, a informacions científiques sobre l’exemplar, quina és la seva contribució a l’ecosistema i, fins i tot, si hi ha anècdotes divertides o llegendes curioses que s’hi relacionin.
És una bona idea. Sempre he lamentat la meva ignorància enciclopèdica en aquest terreny. M’agrada la natura, m’agraden els arbres i les flors, però no en sé res, ben just sé distingir les espècies més conegudes. I, tanmateix, després d’haver instal·lat l’aplicació al meu mòbil, m’ha entrat com una tristesa i m’ha costat força estona entendre’n els motius.
M’hauria agradat tenir un avi pagès que m’hagués explicat, sent jo ben petita, els noms de cada planta. Que m’hagués advertit que aquelles flors gairebé esfèriques, blavoses, els lliris africans, poden ser tòxiques, i que més valia que no les toqués per si després em duia els dits a la boca. Que m’hagués explicat que aquell arbre era un roure, i l’havien plantat quan va néixer el meu pare, i el de la dreta un castanyer, plantat el dia que va néixer la meva tieta Joana, i allà al davant la figuera, que era per celebrar l’arribada del petit, el meu oncle Pau.
O potser hauria pogut tenir una àvia que cuidés un gran jardí, i que recités de memòria els noms tan bonics de les herbes aromàtiques: la farigola -en feia una sopa boníssima- o l’alfàbrega, que té un verd llustrós, és sensible a les gelades i els italians la fan servir per donar gust a la pasta.
Els meus avis i àvies, però, vivien a ciutat. Tot i que havien crescut en pobles petits, no solien parlar-me de flors ni d’arbres. O potser sí que ho feien alguna vegada i jo, que era una nena que sempre badava, no vaig prestar-hi prou atenció.
Doncs això: que no hi ha ni hi haurà cap aplicació de mòbil, per sofisticada, divertida i il·lustrativa que sigui, que pugui aconseguir la tendresa del contacte humà. Oi?
