Acollim-los, però ràpid

Històricament, Andorra ha estat un país d’acollida de fugitius. De tot tipus. Durant la guerra civil va ajudar a fugir falangistes que escapaven del terror de la banda republicana i més tard, quan el destí de la guerra va canviar, van ser els republicans els qui fugien de la imminent derrota a mans dels franquistes passant pel Principat. Pocs anys més tard, quan Espanya ja estava sotmesa a la dictadura liderada pels nacionals, va esclatar la Segona Guerra Mundial. Llavors també es van viure episodis en què francesos contraris al règim nazi, però sobretot perseguits per aquest, o jueus, que escapaven moguts per la por dels camps de concentració, van passar per Andorra; i alguns s’hi van quedar.

Actualment la guerra, com l’entenem al segle XXI, s’ha allunyat de les fronteres del nostre país, però tot i això, les conseqüències dels conflictes més llunyans —de moment— tornen a donar-nos l’oportunitat de demostrar la nostra solidaritat. Els refugiats que provenen de Síria i d’Eritrea estan arribant a les fronteres de la Unió Europea en massa. Escapen de la mort, de la negativa a poder estudiar, de la impossibilitat de treballar honradament. Busquen un futur diferent. No poden perdre res. No els queda res més que la dignitat. Només es tenen a ells mateixos.

No els podem tornar les seves cases, no podem recuperar els seus negocis, no podem evitar els conflictes armats ni fer desaparèixer les bales que decoren les parets de les seves habitacions. Però els podem retornar la dignitat. O millor dit, podem ajudar que la segueixin mantenint. No a tots. Òbviament. Vivim a Andorra, un país que no té tants habitants com refugiats han arribat a Hongria aquest mes. Però sí que podem fer-ho amb uns quants. Els podem acollir, ajudar-los a començar de nou, fer-los fàcil la integració i esperar que si no poden tornar a casa seva, se sentin a gust entre les nostres muntanyes.

Recentment, la màxima autoritat de l’església catòlica, el Papa Francesc, va fer una crida a totes les parròquies i a les comunitats religioses europees perquè acollissin famílies de refugiats. El nostre copríncep i arquebisbe d’Urgell, va fer extensiva aquesta crida durant el sermó que va fer al Santuari de Meritxell el passat 8 de setembre. El primer pas que va proposar va ser una captació de diners i béns per als refugiats. Va argumentar que l’acollida no és la primera opció perquè “potser molts refugiats preferiran anar on tenen parents o gent que parla la seva llengua i practica la religió musulmana o cristiana, emigrants amb anterioritat”.

Però mossèn Ramon Rossell de Canillo, sobradament conegut per la societat andorrana i figura de referència per a molts joves del Principat, no va voler esperar i ja va oferir una de les cases d’AINA per als refugiats. El Comú d’Andorra la Vella també va anunciar que posaria a disposició de Govern l’espai de l’Alberg de la Comella. Reconforta veure una societat que té un passat eminentment emigrant —comptant que dues o tres generacions enrere érem nosaltres qui marxàvem a treballar a les fàbriques de Besiers o a fer de minyones a Barcelona — però que ara està rarament unida, sumant forces davant un drama com el que està vivint Europa. Tots els partits polítics han deixat clar que obren les portes a tots els refugiats que càpiguen al país. Ara només cal esperar a veure com es gestiona i sobretot quan. Perquè la política va a un pas molt més lent que la ciutadania i mentre es parla de quotes, de tancar fronteres i de números, hi ha milers de persones que només volen començar a viure de nou però que estan dormint al ras, morint-se de calor i de set a dins de trens o saltant tanques escapant alhora de la guerra i de la policia.