L'Altaveu de la vergonya
És l'enèsim exemple de la mala praxi d'un mitjà que l'únic que busca és crear mala maror a costa dels altres
Hi ha anècdotes històriques que no haurien de ser qüestionades. Com la que aquesta setmana passada s'ha discutit en algunes xarxes socials i que tenia com a protagonistes els figurants d'una escena de 'Doctor Zhivago' que es va gravar al madrileny barri de Canillas. En aquell film es recreava un carrer de Moscou atestat d'obrers cantant 'La Internacional'. Geraldine Chaplin, actriu en la pel·lícula, recorda que els extres espanyols que van formar aquella escena, van cantar la versió en castellà de la cançó proletària per excel·lència amb una mena d'alliberament col·lectiu difícil d'explicar.
Va acabar apareixent la policia. La de veritat. Els grisos. Segons l'actriu, van voler identificar els figurants que se sabien l'himne. Com era d'esperar, han sortit veus desmentint tal anècdota o almenys titllant-la d'edulcorada. S'ha afirmat que feien 'playback', o que va acabar rodant-se amb un pasdoble de fons per ordre de la policia franquista. Sigui cert o no, l'anècdota de Chaplin hauria de respectar-se, pel que suposa històricament i per la decència dels antics republicans aixafats pel règim. Que la veritat mai espatlli una bona història. Allò passava al 1965, i es recorda més de 50 anys més tard. No crec equivocar-me si el pensament majoritari és que Chaplin pot permetre's el luxe d'amanir més o menys un record.
Ara bé, el que no pot passar, ni llavors, ni ara, ni en un futur, és que el gremi periodístic edulcori o passi per alt peticions dels cossos de seguretat per publicar dues hores abans que la resta una notícia. El mitjà andorrà Altaveu és un exemple del mal periodisme. El nascut en aquest segle que busca el clic fàcil i que per no fer, no compleix ni la primera declaració de principis signada per Benjamin Harris el 1690. L'únic número del primer periòdic nord-americà prometia recollir i difondre notícies veraces i exactes, acudir a les fonts, corregir els erros i evitar difondre falsos rumors.
La deontologia periodística ha avançat, s'ha modernitzat i s'ha adaptat als temps actuals. Aquest mitjà, però, segueix complint únicament el manament d'acudir a les fonts, però poques vegades ho fa per apropar-se els altres punts, més aviat tot el contrari. L'últim exemple va llegir-se el diumenge passat. L'article sobre la mort de la noia de 25 anys a Tristaina no ha estat la pitjor actuació d'aquest portal de notícies, però se suma a un reguitzell de publicacions agressives i gens respectuoses. La majoria de periodistes que treballàvem el diumenge vam estar en continu contacte amb Protecció Civil, els bombers i amb altres companys. En el moment en què va saber-se la identitat del cos trobat, els cossos d'emergència i seguretat van demanar que no es publiqués qui era la persona. Els familiars encara no ho sabien.
Ni tractant-se d'un possible premi Pulitzer hauria estat comprensible, però la magnitud de la novetat ni s'apropava a merèixer saltar-se la petició de la policia i llançar el titular dues hores abans que els familiars rebessin la notícia. És l'enèsim exemple de la mala praxi d'un mitjà que l'únic que busca és crear mala maror a costa dels altres. L'Altaveu de la vergonya, però, segueix impàvid, fent el seu joc i aconseguint que el gremi periodístic se'l miri de reüll dia si dia també. Potser ens ho hem de fer mirar, els professionals i els lectors.
