Assetjament lingüístic

Quan es rep l’assetjament sovint tot comença amb petits detalls, podríem dir que és equiparable als micromasclimes, em refereixo a comportaments de dominació lingüística acceptats socialment perquè estan normalitzats

MARIA CUCURULL
MARIA CUCURULL

L’assetjament escolar, en anglès ‘bullying’, juntament amb tots els tipus de ciberassetjament, ja no és un tabú i malgrat que trobem casos en què costa de detectar, quan salten les alarmes hi ha un protocol i s’afronta el problema. També sentim a parlar sovint de l’assetjament laboral, el ‘mobbing’, i de l’assetjament immobiliari o ‘mobbing immobiliari’, perquè també estan tipificats per la legislació actual. Ara bé, el que encara és un tabú és denunciar l’assetjament lingüístic –fixeu-vos que en aquest cas no hi ha un concepte equivalent en anglès– malgrat que històricament s’han fet barrabassades, que podem parlar de genocidis lingüístics flagrants i que avui en podem trobar casos gairebé diàriament.

El patró és el mateix que en el dels altres casos d’assetjament, hi ha una víctima i uns agressors. La víctima sol ser el parlant d’una llengua minoritària o més ben dit, minoritzada. Quan es rep l’assetjament sovint tot comença amb petits detalls, podríem dir que és equiparable als micromasclimes, em refereixo a comportaments de dominació lingüística acceptats socialment perquè estan normalitzats: si ell et parla en castellà, sigues educat, respon-li en castellà. Però per què mai no és maleducat el que no ha après la llengua del país i sí que ho és l’autòcton? Són actituds que van calant, que van ferint i deixen seqüeles, però no es poden dir en veu alta perquè l’assetjament lingüístic no està tipificat, no trobarem mai suport social.

Si ens exclamem, si reclamem els drets que té la nostra llengua, simplement perquè és l’oficial, llavors sortiran unes veus en contra nostra, perquè l’agressor s’escuda en una fal·làcia, dirà que el fet de defensar una llengua (la nostra i no la seva) significa ser tancat de mires, ens farà creure que per demanar uns drets som uns intolerants i al voltant tindrà una munió de veus que li donaran suport, aplaudiran la fal·làcia i patirem una nova agressió emocional. Sabem que és una injustícia, sabem que estan tergiversant les nostres paraules, però no trobarem mai suport social.

Ara bé, si quan reclamem els drets de les dones ningú interpreta que s’estigui demanant que es restin drets als homes, per què no hauria de ser així també amb les llengües? Potser perquè en qüestió de drets lingüístics encara som molt lluny. No dubtem mai a protegir el més feble, tenim clar que cal ajudar els més necessitats però quan es tracta d’una llengua, tot canvia. Tenim tanta por d’ofendre que preferim relegar la nostra llengua. Tant de bo alguna dia hi hagi justícia lingüística, perquè voldrà dir que es compleixen els drets i també els deures!