Buscant el camí

Llegíem a l’ARA fa dues setmanes que per cinquè cop el Raid Solidari Andorra-Ouzina viatjaria a Marroc per repartir material i per conèixer millor les necessitats de diferents poblacions marroquines i poder preparar més i millor ajuda de cara a futurs projectes.

Doncs bé, ja hem tornat. Ha estat una setmana de moltes hores de cotxe, diversos problemes mecànics i sobretot molta il·lusió, que ha arribat per diversos camins. El primer, i més important, ha estat poder anar fins als llocs de què parlaven els que ja hi havien anat els altres anys i comprovar de primera mà les condicions de les escoles —el projecte està centrat en una escola de Merzouga i en una de l’Atlas—, del poble d’Ouzina i els canvis que s’hi han pogut anar fer durant aquests anys.

La solidaritat té moltes cares però sobretot molts camins, i cap d’aquests és el compartit per tothom. Existeixen contradiccions, millores a fer i errors que s’han d’evitar, però la finalitat és ajudar i oferir la possibilitat que les famílies d’aquests pobles tinguin millors condicions. Començant per l’educació dels més petits i acabant per fer més fàcil el dia a dia dels pares. Al cap i a la fi no hem anat a donar material i prou, sinó que el raid té l’objectiu, any rere any, d’igualar les oportunitats de tots aquells que en tenen carència.

Personalment m’enduc el moment en què, després de creuar l’Atlas —una serralada que arriba als 4000 metres i que vam travessar amb molta neu— vam arribar al poble de Tassent. Després de passar per diverses poblacions atrapades en el temps i l’espai, em va impactar que em sorprengués l’estat d’aquella escola. Però encara em va impactar més la cara d’il·lusió i d’emoció de l’antic professor i dels membres del raid que van viure la peripècia l’any anterior.

El mestre plorava perquè les seves pregàries demanant que la promesa es complís havien servit per ajudar els seus antics alumnes. Els membres del raid que just fa un any li van dir que tornarien amb material i roba d’abric per als nens d’aquella escola que els ha d’ensenyar a escriure també ploraven, en part per veure l’emoció del professor i en part per la satisfacció del deure complert.

Es van conèixer un any abans per pura casualitat quan la furgoneta del primer estava atrapada en un riu i els cotxes de l’expedició el van ajudar a creuar-lo. A partir d’aquí es va engegar tot: parlar amb ell, saber que era professor, conèixer l’escola, veure’n l’estat i pensar en com es podia ajudar. Per això es fa aquest viatge i milions més arreu del món d’altres organitzacions.

La solidaritat no és perfecta i no en tenim la solució correcta, però aquests moments ens ajuden a seguir buscant el camí.