Cap nit és Sant Joan

No pateixo per la meva vida però una explosió especialment propera i potent em fa venir un pensament al cap. Com deuen viure dia rere dia els habitants de les ciutats assetjades per les bombes enemigues?

Escolto petites detonacions, són les set de la tarda i el sol ja comença a amagar-se darrere els edificis del davant. Pujo el volum de la música i segueixo treballant. Al cap d’una estona el so de les explosions augmenta i decideixo posar-me els auriculars per no sentir-ho. No pateixo, sé que és la revetlla de Sant Joan i que és una nit en què costarà dormir.

No necessito veure la gent al carrer en petits grups ni les fonts lluminoses per saber que cap exèrcit malvat està envaint la ciutat. No pateixo per la meva vida però una explosió especialment propera i potent em fa venir un pensament al cap. Com deuen viure dia rere dia els habitants de les ciutats assetjades per les bombes enemigues?

Ells no poden posar-se música i deixar de patir. Els més afortunats han de passar-se hores i hores tancats en algun refugi subterrani esperant a què l’atac s’acabi. Els que tenen menys sort han de viure-ho des de casa seva i han de conviure amb la por que alguna de les bombes caigui sobre seu i els esborri per sempre del mapa.

Nosaltres sortim el dia 24 i ja és tot net. Cap resta de petards ni molt menys de sang o edificis en ruïnes. Potser, com a molt, ens escandalitzem perquè el container de casa no hi és perquè algú ha fet la broma de posar-hi un d’aquests 'supergatos' a dins i respirem tranquils perquè la nit següent podrem recuperar la son que ens ha robat la revetlla.

Ells viuen amb el neguit de sortir de casa l’endemà —comptant que el bombardeig hagi arribat a la fi— i haver de comprovar que cap germà, tiet o amic ha patit les destrosses dels projectils enemics. Aquell dia no poden comprar pa: la botiga que en venia no està destrossada però ja no arriben productes alimentaris a la ciutat. S’encaminen cap a les tendes de campanya que han muntat les organitzacions d’ajuda humanitària i es posen a la cua resant perquè els toqui abans que comenci de nou un atac.

D’això intenten fugir i els nostres governs no ens deixen acollir-los. Els tracten com a números mentre els tanquen en unes gàbies anomenades camps militars. No tenen aigua corrent bona part de les hores que dura el dia i mentre veuen els prats del davant des de dins de les tanques que els ‘protegeixen’ juguen a pilota amb uns agents de les forces de seguretat que no es treuen la pistola ni quan són amb els nens.