Opinió 08/09/2015

Fem-ho bé

Si combatem les paraulotes amb més paraulotes, estem més a prop de combatre la violència amb més violència

i
Pau Riera
2 min

Dissabte al matí. Setmana prèvia a què les portes dels col·legis encetin un nou curs. Les activitats extraescolars encara no han començat a funcionar i els nens encara van a tot arreu amb els pares, que no els poden deixar enlloc. Els universitaris de fora de Barcelona i que comencen la carrera, viuen els primers dies lluny del niu familiar i necessiten moblar els nous pisos que compartiran amb amics. Hi ha molta gent. Massa.

Aquests grans magatzems estan dissenyats de tal manera que no pots saltar-te cap secció i el flux de clients acaba sent tan regular com les ones que arriben a una platja paradisíaca. En arribar a la zona de caixes t’adones que has compartit la visita amb les mateixes quatre o cinc famílies, que encara que s’aturin més temps del normal davant algun sofà o armari, sempre tens al voltant. Durant una hora i mitja són els teus companys de viatge.

Entre tanta gent és impossible no fixar la vista i parar l’orella amb algú en concret. Una mare porta el carretó amb les coses que ja han triat per comprar i el seu fill i un amic d’aquest estan enganxats cadascun a un costat del carretó. Van dient a l’uníson “cul endins, cul enfora” cada cop que passen pel costat d’una prestatgeria per no tirar els productes. També ho diuen quan passen pel costat d’altres famílies amb altres carretons igual de plens. És curiós com ningú té les mans buides. Tothom acaba comprant quelcom. És inevitable. Però no ens desviem.

A un dels dos nens, el que no és fill de la dona que condueix el carretó, enmig de la frase de “cul endins i cul enfora” se li escapa una paraulota. Immediatament, l’amic, amb l’honestedat que caracteritza els infants, actua de delator i com un altaveu comença a dir la paraulota amb un to molt alt, gairebé cridant i a més no deixa d’apuntar-lo amb el dit. L’acusa posant uns ulls que diuen: “Sé que el que has dit no s’ha de dir i te les carregaràs”. La dona, que no és la mare del que ha dit primer la paraulota, es limita a comentar que no s’ha de pronunciar aquestes paraules, que sonen molt malament.

Però la dona que caminava darrere del carret, distreta, fa ús del sisè sentit que tenen totes les mares del món quan els seus fills fan alguna malifeta. Ella sí que és la mare del nen que ha dit la paraula prohibida. Connecta amb la terra i solta: “Merda per la teva boca, si tornes a dir una paraulota, em cagaré en la puta”. Sí senyora. Ras i curt. Fem-ho bé. Siguem conseqüents. Si combatem les paraulotes amb més paraulotes, estem més a prop de combatre la violència amb més violència. I aquest nen ha de créixer, ha de fer amics, ha de tenir parella. I fills.

stats