Opinió 25/04/2017

Hipocresia del futbol

Malgrat la força del relat blaugrana de ser un club amb valors i universalment conegut pel seu joc net, no sempre pot presentar-se com a víctima

i
Pau Riera Dejuan
3 min

Més enllà de tot el que refereix al fet purament esportiu, els partits de futbol d’alta intensitat entre els millors equips del continent mostren una cara de l’esport que malgrat no ser oculta, tendeix o bé a banalitzar-se o bé a mal interpretar les necessitats del debat.

En el recent clàssic jugat a Madrid, vam veure com Leo Messi jugava més de la meitat del primer període de joc amb una gasa a la boca a causa d’un cop de colze que havia rebut d’un jugador de l’equip contrari. La imatge va ser repetida milers de cops a les televisions i reproduïda incansablement a les xarxes socials. Messi amb els llavis sagnant i Marcelo, l’agressor, impune.

Malgrat la força del relat blaugrana de ser un club amb valors i universalment conegut pel seu joc net, no sempre pot presentar-se com a víctima i a voltes -més sovint del que els mitjans afins al club barceloní mostren- duen a terme actuacions que faria vergonya al mateix Joan Gamper.

Durant el partit del club blaugrana contra la Juventus de Torí, Mandžukić -que podria fer carrera al Teatre Lliure- va caure a terra i com malauradament es fa, s’hi va retorçar una estona. La pilota la tenia el Barça i va seguir jugant-la sense tirar-la fora fins que Dybala, jugador argentí que idolatra Messi, la va recuperar i la va xutar fora amb ràbia per parar el joc i atendre el jugador caigut.

Primer error. Des de la base, un dels mantres que més es repeteix a can Barça i del que més es vanagloria és el ‘fair play’.

Un cop el jugador croat es va recuperar i va poder seguir jugant, l’equip blaugrana va tornar a posar la pilota en joc i la va rebre Messi. L’estrella argentina, en lloc de tornar la pilota com li han ensenyat des que el Barça va pagar-li el tractament per poder jugar a futbol a un nivell competitiu, va mantenir la possessió per trenar l’atac.

Segon error. La ràbia de veure com un jugador propens a fer veure que s’ha fet mal travava l’enfrontament per perdre temps, el va cegar. Malgrat tot, això no és excusa per perdre les bones formes. Tampoc serveix la necessitat imperiosa de remuntar una eliminatòria perduda una setmana abans a Torí. Sigui en un amistós de pretemporada o en uns quarts de final de Champions edulcorats amb la remuntada prèvia al PSG, els valors no poden perdre’s. El Barça és qui és i és on és per detalls com el de ser un club generós i defensor del joc net. Així es basteix un relat.

Al final de temporada, els despropòsits futbolístics i de la directiva més banal, passiva i menys compromesa de la història s’oblidaran. Però el relat s’ha de mantenir intacte. Això ens van ensenyar Manuel Vázquez Montalban i els seus deixebles.

Quan Dybala, company de Messi a la selecció, va veure que el seu ídol no llançava la pilota fora primer, i després no la tornava a l’equip italià, va aixecar els braços dirigint-se al seu capità a la selecció. No s’ho podia creure. Pot el millor jugador del món enfadar-se tant com per saltar-se una de les normes no escrites més importants per l’educació de les futures generacions de futbolistes? Sí. Això l’excusa? No.

Només per fer un símil i intentar ser empàtics. Posem pel cas que durant el clàssic entre el Barça i el Madrid, l’equip blanc hagués marcat el gol de la victòria després de no retornar una pilota que no els pertanyia. L’univers culer estaria traient tant foc pels queixals que el drac de Sant Jordi se’ls miraria consumit per l’enveja.

stats