Opinió 03/11/2015

Jacques Brel en faria una cançó

Potser eren dos amants que tornaven d’una escapada a la ciutat de l’amor i que aprofitaven els últims moments de bogeria juvenil abans de retornar a les seves vides

i
Pau Riera Dejuan
3 min

Un metre vint de llarg per setanta centímetres d’ample. Aquest és l’espai que més o menys ocupen dos seients de la companyia low cost amb la que aquest cap de setmana vaig volar. En aquest espai hi havia una parella formada per un home, al que anomenarem Marcel, d’uns cinquanta i pocs anys que encara mantenia les canes a ratlla i una dona tenyida de ros a la que coneixerem com a Maria. Aquesta, que semblava més gran que l’home, no parava de moure’s. Seient amunt, seient avall.

Jo la veia en diagonal, perquè anava assegut darrere del Marcel, al costat de la finestra. La Maria només s’estava quieta quan aconseguia trobar el petó que buscava incessant en els llavis de l’home. Em va recordar l’actitud dels joves que es descobreixen a ells mateixos i les seves parelles en els primers amors. Els seients d’un autobús, un banc d’un parc o les butaques d’un cinema. I no vaig poder evitar imaginar-me qui era i d’on venia aquella parella.

Potser eren dos amants que tornaven d’una escapada a la ciutat de l’amor i que aprofitaven els últims moments de bogeria juvenil abans de retornar a les seves vides. Potser havien vist com actuen els seus fills adolescents que tenen amb les seves parelles i els volien imitar. Al cap d’uns minuts vaig veure que ella tenia moltes més ganes de gresca que ell. Quan el Marcel ja li havia fet tres o quatre petons seguits, intentava obrir sense èxit el diari que li havia donat el jove assistent de vol. Però la Maria no el deixava fer-ho. L’atreia cap a ella amb insistència i fins i tot intentava cobrir els dos caps amb l’abric que volgudament no havia guardat al cofre de les maletes.

L’home, veient que no podia resistir-s’hi va fer una jugada mestra però arriscada. Va agafar l’abric i en lloc de tapar ambdós caps, el va usar per tapar la cintura d’ella. De cop, el cap de la Maria es va recolzar suaument contra el seient i va tancar els ulls. Com si s’hagués adormit. Però de tant en tant respirava profundament i cada cop ho feia més ràpid, fins que va començar a arronsar les espatlles i a moure el cap d’un costat a l’altre. Fins que va parar del tot. El Marcel va mirar cap a totes bandes, com si volgués cerciorar-se que ningú havia vist el que acabava de passar.

Ell, aprofitant el moment de gaudi de la Maria, no va deixar que l’abric canviés de cintura. De fet, per no provocar cap més comportament jovenívol, va aixecar-se a guardar el que havien utilitzat de manta al cofre on es guarden les maletes. Abans de tornar a agafar el diari, li va fer algun altre petó i quan ella es va acomodar per dormir, ell la va tapar amb un jersei i li va fer un últim petó al front. Deixant clar que ja n’hi havia prou. La Maria, fent gala de la comprensió que comporta la confiança, va deixar-ho estar, conscient que el Marcel mai s’ha trobat còmode en aquestes situacions que a ella tant li agraden.

Tampoc puc evitar imaginar-me que aquests dies que van estar a París se’ls van passar en un àtic d’un petit però encantador hotel situat al turó de Montmartre. I que des del llit, amb la finestra oberta per admirar les vistes de la ciutat, compartien una cigarreta de satisfacció després d’un dia ple de bogeries, de passejades agafats de la mà per la vora del Sena i de parar-se cada dos passes per petonejar-se apassionadament.

Però ara la satisfacció ha deixat pas a la pena de la separació imminent i d’haver de tornar a la doble vida. De moment, ni la Maria ni el Marcel han estat capaços de fer el pas de dir a les respectives parelles que ja no les estimen. Potser tenen por i no acaben de veure clar el salt que han de donar. Ella perquè el Marcel és poc atrevit i massa conservador. Ell perquè té por a perdre la tranquil·litat al costat de la Maria, una dona sense vergonya que vol viure el que li queda de vida feliç.

Inevitablement, vaig recordar aquella cançó de Jacques Brel, La Chanson des vieux amants. Potser és l’últim viatge que fan després de provar el que creien que els mancava. Potser prefereixen l’estabilitat i el que ja tenen, sense atrevir-se a agafar les maletes i marxar. Com aquells dos amants de Jacques Brel.

stats