Nevada general

Tot continuarà a la justa mesura del país petit, la nació de les set ciutats-estat. Sense estridències, amb una intensitat controlada.

James Joyce, en aquelles cèlebres línies finals del seu relat The Dead, escrivia "els diaris tenien raó: la nevada era general damunt d’Irlanda". I ha caigut i cau una nevada general damunt d’Andorra, generosa, completa, sense pal·liatius, de punta a punta del país, anunciada amb precisió pels metereòlegs i consumada a gairebé tots els racons del país. La neu és blanca perquè la complexitat dels cristalls de gel que la formen és tan gran que tots els colors de l’espectre visible, en rebotar-hi, es barregen i formen aquest blanc llampant. I la neu és també sinònim de silenci, en teoria, perquè absorbeix i esmorteeix els sons. Cau la neu en plena campanya, el país aguanta la respiració unes hores per calibrar la magnitud del col·lapse, la remor política de fons s’apaivaga ni que sigui només per unes horetes. I juga, a més, el Barça. I guanya. La vida i la campanya continuarà l’endemà, malgrat que Messi hagi fallat un penal. Tot continuarà a la justa mesura del país petit, la nació de les set ciutats-estat. Sense estridències, amb una intensitat controlada. Arribarà el diumenge, es començarà a escriure un nou capítol de la història d’aquest vell país. De moment, però, continua nevant. I cada cop que neva, Gabriel Conroy reviu el seu pensament dins de la narració de Joyce: "la seva ànima s’esvaïa lentament mentre escoltava com queia la neu, dèbilment, a través de l’univers, i queia lleugera, com el descens de la seva última fi, sobre tots els vius i tots els morts".