Ni panem ni circenses, apostes

Els clubs són empreses tan grosses que han perdut el respecte no només pels aficionats, sinó fins i tot pel govern i les mesures que vol prendre

Poc podia arribar a imaginar el poeta romà Juvenal que al cap d'uns segles el poder deixaria de regalar blat i entrades pel circ i passaria a potenciar que el poble gastés els pocs diners que tenen per perdre'l en apostes esportives. El resultat, però, és el mateix: les persones distretes de la política i prou enfeinades per deixar les petites revolucions diàries de costat.

La plaga de les cases d'apostes esportives ha colonitzat silenciosament la majoria d'esports. Ben cert és que a l'Antiga Roma ja s'apostava en les lluites de gladiadors però va ser a Anglaterra —bressol del futbol com el coneixem actualment— on van fer el salt definitiu. L'esport rei és precisament el cavall de Troia que han trobat les cases d'apostes per introduir-se en tots els estrats socials.

A Espanya no hi ha cap dels 20 equips de primera divisió que no tingui entre algun dels seus patrocinadors un d'aquests negocis. En molts d'aquests equips n'és el patrocinador principal i el que mostren amunt i avall per tot el territori veí i, quan els deixen, per Europa. Fins i tot la Reial Societat, que havia arribat a consultar els socis sobre si aquests volien o no tenir algun tipus de relació comercial amb aquest tipus d'empreses, ha donat el seu braç a tòrcer. Malgrat no estar patrocinat per una casa d'apostes, ho està per una empresa que viu del tràfic que li genera donar informació sobre quotes d'apostes esportives.

A Europa ja hi ha països, com Holanda, que dintre de les seves fronteres han prohibit mostrar aquest tipus de publicitat en les samarretes de futbol. El govern espanyol vol aprovar el pròxim octubre un decret que s'hi assembla. Cap publicitat de cases d'apostes esportives en samarretes, en tanques publicitàries, en noms d'estadis i tampoc en anuncis als mitjans de comunicació, excepte de matinada.

Malgrat aquesta amenaça, tant les cases d'apostes com els clubs mantenen el seu to i recentment hem vist com diversos clubs de primera divisió han renovat o firmat de nou contractes de patrocini amb aquests tipus de negoci. L'últim cas, i segurament el més sonat pel que representa el club, o almenys el que la seva afició pretén que representi, és el del Rayo Vallecano.

El club del barri madrileny de Vallecas ha destacat sempre per la seva ideologia d'esquerres, els seus posicionaments antifeixistes, antihomòfobs, antiracistes, i per la voluntat de transcendir socialment més enllà del club de futbol. En aquest sentit, s'assembla al Sankt Pauli d'Hamburg —qui incomprensiblement també compta entre els seus patrocinadors amb una casa d'apostes—.

L'afició del club ha protagonitzat moments on han demostrat la seva força en aturar fitxatges de jugadors amb lligams feixistes i en campanyes a les graderies a favor de diversos moviments socials. Des de fa uns anys la distància entre afició i club s'ha anat engrandint i sembla que han aprofitat que els aficionats no podran entrar a l'estadi durant molt de temps per prendre mesures que van en contra dels principis dels quals, en última instància, formen el club.

Aquesta és precisament la gran amenaça del futbol modern. Els clubs són empreses tan grosses que han perdut el respecte no només pels aficionats, sinó fins i tot pel govern i les mesures que vol prendre. Els clubs de futbol van néixer com un punt de trobada social, on es treballaven valors com la companyonia, el treball en equip, l'educació dels més petits o aprendre a perdre, entre molts d'altres. Actualment, malgrat que hi hagi clubs que pretenguin fer creure que participen en fundacions o iniciatives socials, per la porta del darrere signen contractes amb un diable que destrossa vides.

Està més que demostrat que la ludopatia afecta les classes mitjanes i baixes. I si això no fos prou greu, aquestes empreses obren locals pròxims a col·legis. Els joves són els que més s'emmirallen amb els esportistes d'elit. Aquests duen gravat al pit els noms d'aquestes empreses i, a més, són els protagonistes dels seus anuncis publicitaris. Què pot sortir malament?