Publicitat
Publicitat

Pagar per la postveritat

Algú llançarà la pregunta clau: per què paguem per tot menys pel bon periodisme? En quin moment la societat s’ha cregut que la bona informació pot ser gratuïta?

Un divendres a la nit sortim a prendre una cervesa. Volem desconnectar després d’una setmana de feina. A poc a poc s’apunten amics i la cervesa es transforma en unes patates braves que acaben derivant en un sopar informal en una terrassa. La conversa sobre les sèries del moment transcorre entre cigarretes i noves rondes de beguda. La meitat de la taula ja és usuària de Netflix. Paguem un preu raonable per mirar totes les sèries que volem. Ho fem quan estan sols o n’hi ha que comparteixen alguna ficció amb la parella o els fills. A ningú li sembla disparitat pagar per beure cervesa i menjar tapes mentre es parla de pagar per mirar sèries.

En acabar la nit quedem per l’endemà. Hi ha una nova edició del World Press Photo. Esmorzarem a la plaça del claustre on ens escapolíem de les assignatures més monòtones de la carrera i pagarem per veure les fotografies més impactants i trasbalsadores de l’any passat. Recordarem vells temps en algun bar dels que ens coneixíem el menú que feien cada dia de la setmana quan érem universitaris i somiàvem en viure de la professió que ens apassionava. 

Algú llançarà la primera estocada i ens explicarà que ha deixat el món dels mitjans de comunicació. No hi ha diners, diu. Després de deu anys com a cap de secció de societat ha hagut de passar-se a una empresa que organitza esdeveniments pseudoculturals i filantròpics que depenen d’una gran corporació d’empreses que volen i necessiten netejar la seva imatge de taurons capitalistes despietats. No és el que més li agrada, però arriba a final de mes, es diverteix bastant i segueix escrivint i tenint curiositat en el seu temps lliure.

No és l’únic que ha acabat així. De fet la majoria ho ha fet. Els que encara aguanten seguint el somni, han passat de ser l’enveja del grup a ser vists com una espècie supervivent en extinció que creu en un canvi de model que porta prometent-se massa temps. Algú llançarà la pregunta clau: per què paguem per tot menys pel bon periodisme? En quin moment la societat s’ha cregut que la bona informació pot ser gratuïta? La primera resposta serà el silenci. És un debat que, més enllà d’haver-lo tingut en més d’una, de dues i de tres ocasions, és estèril tenir-lo entre professionals de la comunicació. “La postveritat ens ha exterminat”, apunta qui acaba de deixar la secció de societat per fer creure a un gran empresari que la seva corporació és responsable.

Mentrestant, hi ha encara alguns mitjans que ara i sempre resisteixen l’invasor, informant dels centenars de vides salvades al mediterrani. Periodistes que segueixen vivint segons els ideals que els han construït i són els primers a dir que Boko Haram ha deixat anar desenes de noies o quina estratègia ha seguit l’exèrcit rebel kurd per fer front a Estat Islàmic. Torracollons que encara denuncien incansablement el ‘cas Castor’ o furguen incansablement per treure l’entrellat dels massa normalitzats casos de corrupció que assolen el país.