Substància

Cal aprendre a saber dir “no” quan toca, especialment quan es tracta de gent que pretén treure profit d’un país com el nostre sense donar gairebé res a canvi

PERE AUGÉ
PERE AUGÉ

Andorra fa temps que ha decidit afrontar amb valentia un procés de canvis a tots els nivells que comporten sacrifici per a la ciutadania però alhora generen esperança pensant en el futur. Per això, hem de ser particularment exigents i escrupolosos en la implementació i desenvolupament dels nous texts legals per tal de dignificar un ordenament jurídic que cal protegir de tots aquells que pretenguin agredir-lo.

El recent projecte de reforma de l’impost de societats és un exemple clar que, tot i preservar la nostra sobirania fiscal, vivim en un entorn internacional on s’imposa la voluntat col·lectiva d’unes organitzacions transnacionals com l’OCDE, que per exemple amb el projecte BEPS tracten de combatre les pràctiques fiscals abusives corregint aquelles jurisdiccions que històricament han atret empreses foranes oferint un tracte de favor clarament perniciós i discriminatori, i evitant que en sorgeixin de noves amb efectes similars.

En aquest sentit, i seguint amb els exemples, el fet que l’exempció fiscal del 80% prevista per a les empreses que explotin intangibles quedi circumscrita als casos d’explotació de propietat intel·lectual que derivi de la recerca i el desenvolupament realitzats efectivament a Andorra, ens demostra que s’està intentant combatre la instrumentalització de les estructures societàries que només pretenguin la deslocalització per raons fiscals, i serveix per introduir els conceptes de transparència i de substància, que han d’esdevenir claus en un model de marc fiscal que volem convertir en un dels estendards de la nova marca Andorra.

Es indubtable que parlar de “substància”, si ens referim a una empresa o un professional, ens ha d’apropar a conceptes com arrelament, versemblança o realisme. Res a veure amb la típica societat unipersonal amb un objecte social genèric, amb un comerç registrat en un petit apartament de poc més de 40 metres quadrats i amb un soci únic que, aprofitant la modalitat del resident per compte propi, es dona d’alta d’autònom a la CASS i obté el premi més desitjat: una tarja verda que l’acredita com a resident al país amb tots el privilegis que porta implícita i amb un tractament fiscal teòricament molt més favorable que el del seu país d’origen, això si, l’apartament ni trepitjar-lo i probablement l’activitat econòmica inexistent o quasi. És clar, casos com aquests i semblants han desvirtuat l’objectiu que es perseguia amb aquesta modalitat de residència, i ha provocat que s’impulsi per part del Govern una reforma legislativa que ajudi a obtenir el compromís del nou inversor i resident per compte propi de complir escrupolosament amb els requisits que, en definitiva, doten de substància tant al nou resident com a l’activitat efectiva que desenvolupa. I que consti que no es tracta tant de viure 365 dies al país, com del fet de vincular la seva vida personal i empresarial o professional a Andorra. El meu parer al respecte ja el vaig donar en un article anterior.

Es tracta de viure efectivament en un habitatge amb la seva família, disposar d’unes instal·lacions adequades per a desenvolupar la seva activitat empresarial o professional, contractar el personal adequat, complir amb les seves obligacions fiscals (el concepte de residència fiscal té les seves especificitats com també ja vaig ressaltar en un altre article al seu dia) i així contribuir adequadament a sostenir el país que l’ha acollit. En definitiva, tot un seguit d’accions que, tutelats pels diferents organismes de l’Administració, permetin assolir el resultat buscat, residents efectius i reals, empreses productives, vida i consum al país i el que és més important, una reputació impecable com a jurisdicció que serveixi d’exemple al món de com s’ha de gestionar la captació de nous residents i inversors exteriors.

La responsabilitat de saber atreure i consolidar al país aquesta tipologia de residents i empreses no correspon però només al Govern i als organismes públics, sinó també als professionals que ens dediquem a aquesta tasca de captar i assessorar. Cal aprendre a saber dir “no” quan toca, especialment quan es tracta de gent que pretén treure profit d’un país com el nostre sense donar gairebé res a canvi. Es absurd esdevenir còmplices de semblants individus, especialment perquè és ara que hem de construir una reputació com a jurisdicció prou sòlida com per a situar-nos a l’elit de l’oferta internacional en aquest àmbit.

Crec que tots desitgem que Andorra camini vers l’excel·lència, però això té el preu del compromís i del sentit de la responsabilitat per part de tots, qualitats que ens han d’ajudar a consolidar una reputació que ens faci únics. Realment no se m’acut cap raó perquè no pugui ser així. Endavant doncs!