Opinió 20/04/2020

Tornar a la normalitat no és el camí

Únicament anirà bé si som capaços de canviar perquè tot vagi bé

i
Pau Riera Dejuan
3 min

Qui ha aprofitat els primers dies de les mesures que permeten sortir al carrer una hora hauran retrobat sensacions que feia molt que no sentien. Notar a primera hora l’aire encara fresc de mitjans d’abril els haurà retornat una mica l’alegria després de més d’un mes tancats a casa. La finestra de vida que pot arribar a significar una hora al dia pot permetre pensar en el desconfinament amb esperança.

Podem encarar els dies que vivim des d’una òptica d’intentar entendre que és el que trobem més a faltar. Passejar una hora no és sortir i vagar per carrers i places sense destí. Seure a una terrassa per escalfar-nos amb els últims raigs de sol a la cara no és aprofitar la llum que entra per la finestra. No podem caminar per la muntanya o a la vora del mar. Ni aturar-nos per observar els núvols passar, ni escoltar el silenci del cant dels ocells sota un arbre o el xiuxiueig de les onades.

Malgrat tot, ens ajudarà a entendre que valorem poc qui ens acompanya en el dia a dia. Les estones de companyia a les que ens tenen acostumats els amics. Les converses de sobretaula amb la família. Potser valorarem el plaer d’arribar a casa i no haver de fer res. Poder escollir entre tantes opcions ens farà entendre la paraula llibertat. Potser entendrem per què ho trobem a faltar. I farem bé, perquè la màxima que res es valora prou fins que es perd no podria trobar millor moment històric que aquest. O sí.

No ens podem permetre el vergonyós luxe d‘oblidar que fa només un mes que estem així. Com a molt en viurem un altre i segurament les consegüents mesures de distanciament social i d’impossibilitat d’anar a grans esdeveniments esportius i culturals. Malgrat que pugui semblar molt de temps, hem de comprendre que per a moltes persones això és el seu dia a dia.

L’egolatria no ens ha desaparegut ni amb la pandèmia. Estem vivint confinats sense deixar de pensar en com serà el final. Però hem tornat a oblidar-nos dels refugiats a qui l'Europa fortalesa on vivim ha obligat a fer d’aquesta situació la seva nova vida. Tampoc hem pres consciència de la situació dels presos que segueixen tancats en el sistema industrial de presons. Potser encara no és massa tard.

Quan tornem a abraçar mares, pares, avis i àvies fem-ho de tor cor, gaudint de cada moment. Però en desfer-nos dels seus braços que tants dies no hem pogut sostenir, recordem que hi ha qui ja no ho podrà fer mai més per les retallades continuades en sanitat pública. Qui seguirà posant el palmell de la mà en un vidre d’un locutori penitenciari per sentir-se més pròxim al que és a l’altre costat. Hi ha qui seguirà veient créixer els seus fills envoltats de tendes de l’ACNUR a Moria o a Yuba.

Somiem en com serà el dia en què tot torni a la normalitat. Però no hi ha paraula més enganyosa que aquesta. El que estem travessant no és un gran desert. Ni tan sols una mica de sorra enmig d’un gran prat florit. Si ho oblidem, repetirem els mateixos errors. La gran travessia és la de qui s’ha vist obligat a fer de la seva vida un confinament perpetu exempt de llibertat.

Ens repeteixen que tot anirà bé, però només ens ho diuen a nosaltres. Únicament anirà bé si som capaços de canviar perquè tot vagi bé. No vulguem tornar a una normalitat de desigualtats socials i diferències segons l'origen de cadascú. La precarietat en què estàvem —i estem— immersos els joves no ha de ser de nou la mal anomenada normalitat.

Tornar a socialitzar les pèrdues per seguir afavorint els guanys dels de sempre no sembla un bon retorn. A enlloc. L’abús del sistema capitalista que coneixem no ha de regir les nostres vides —teòricament lliures— d’abans. El menyspreu i els murs a qui fuig de confinaments bèl·lics i de fam no pot tornar a ser normalitat. Tot anirà bé si canviem i exigim polítiques públiques valentes. Tot començarà a anar millor si no tornem al que érem abans.

stats