Opinió 12/08/2015

El gos

Hi ha una capa de violència somorta però viva, còmodament instal·lada al cor de la societat, que es manifesta sobretot en petites actituds quotidianes

2 min

El cas del gos defenestrat al carrer de l’Alzinaret amenaça que s’acabi reobrint la vella i enfadosa polèmica entre els defensors dels animals i els que creuen que hi ha coses més importants a debatre i que les persones sempre han d’anar al davant de les bèsties.

En el fons, estem tots parlant de la mateixa cosa i considerant un únic problema. Qui sigui capaç de maltractar un gos no tindrà cap escrúpol a l’hora de fer el mateix contra un 'sapiens'. La mateixa fredor del que veu com el seu gos s’ha mort ofegat perquè l’ha deixat tancat dins del cotxe sota el sol podria aplicar-la al seu veí.

Hi ha una capa de violència somorta però viva, còmodament instal·lada al cor de la societat, que es manifesta sobretot en petites actituds quotidianes: mals gestos, insults, menyspreus, fractures contínues però poc rellevants de les normes essencials de convivència. Si passem un quart d’hora vigilant una rotonda, ho podrem comprovar la mar de bé.

Molt de tant en tant, per sort, la violència esclata, ens agafa desprevinguts i llavors tot són marrameus. Potser aquesta violència sigui connatural del gènere humà, que és un mico tan rabiüt com intel·ligent. La cultura i l’educació han intentat, des de sempre, contenir aquesta antiga pulsió, amb un èxit relatiu, tot s’ha de dir. Com a molt, ha aconseguit sublimar-la: que es canalitzi cap a d’altres passions. Però l’evolució és lenta, i ningú no està segur que aquesta agressivitat estructural no sigui indispensable. Mentrestant, ens hauríem d’entestar en cultivar tan com puguem la compassió, tot i que que pensem que només és cosa dels budistes.

stats