L’autocomplaença
L’obra de Balmaseda no ens deixa mai indiferents, m’atreviria a dir que fins i tot provoca una certa incomoditat en l’espectador, que contrasta amb l’autocomplaença que impera, també en el món artístic. Després de veure la deshumanització a les hordes de crancs a la 'Ruta migratòria' o els cavalls amb les extremitats amputades a 'Fixed in contemporaneity', dues de les seves instal·lacions més conegudes, Balmaseda ens permet agafar una mica més de distància amb la col·lecció d’objectes inanimats que es presenta a 'Solo aire'.
Les dues dimensions es queden curtes per a la vocació monumental de l’artista, visible en la sèrie de vuit teles, on l’aire crea volums surrealistes que esdevenen orgànics i cobren vida en formes delirants. L’artista ens ofereix la perspectiva real d’aquestes projeccions amb la representació humana d’uns personatges insignificants a peu de la instal·lació. Són olis, que introdueixen el color sobre tela, tècnica i format que mai abans ens havia mostrat, almenys aquí. De fet, és la primera exposició que fa a casa seva en una sala comercial, la Galeria Taranmana.
La butaca entortolligada i a punt d’esclatar firmada el 2017, 'Solo aire', sembla el punt de partida per a aquesta nova via d’exploració de l’artista, que ens agradaria veure materialitzada en grans dimensions. 'Solo aire' insufla una mirada crítica, habitual en l’obra de Balmaseda, que es focalitza en 'Virtus Unita Fortior', més clàssica, d’inspiració picassiana, amb una punyent referència a l’estat actual, on la força del símbol de Bearn, les dues vaques, apareix en un estat de letargia autocomplaent. També hi ha espai, en la mostra petita en dimensions però gran en esperit, per a l’autocrítica i la reflexió en una altra peça que es presenta sola, 'La pira del arte hoy', una mena d’oportunitat per renéixer en aquest procés de regeneració i depuració constant que també pot arribar a ser l’art.
