El mantra blaugrana

Molts dels turistes que visiten Catalunya tenen la il·lusió de fer una parada el Camp Nou en un dia de partit. No els importa si és contra el cuer de la classificació o contra el gran rival de tota la vida. Volen posar els peus a l’estadi, obrir la boca en senyal d’admiració quan surten de la porta que els toca i veuen l’esplendorós santuari blaugrana davant seu.

Aquesta és una visió única que els que hi anem més sovint encara ens pertorba i anima a parts iguals. Mai em cansaré de veure els més de noranta mil seients i al fons, el terreny de joc. Ara bé, quan l’àrbitre xiula per iniciar el partit, tot canvia. Durant els primers minuts de joc l’estadi és una tomba, ningú anima i mentre els que sempre arriben tard s’asseuen on els toca resant que cap espavilat hagi ocupat el seu seient, comencen a escoltar-se els aficionats de tota la vida que comencen a murmurar.

Poden estar dient qualsevol cosa, des que l’entrenador ha fet malament deixant aquell migcampista a la banqueta, fins que el porter de l’equip rival és d’aquests que sempre perd temps passant per una critica de com queda la publicitat a la màniga esquerra de la elàstica. El murmuri col·lectiu és un art blaugrana i qui no ho hagi mamat des de petit no ho entendrà.

Els turistes que són per primer cop al Camp Nou no comprendran com és que només anima una part de la primera graderia del Gol Nord i que a sobre la resta de l’estadi no només no segueixi els seus càntics sinó que poden arribar a criticar-ho. Si aquests nouvinguts vénen de veure algun partit a Anglaterra o Alemanya es posaran les mans al cap en comprovar com tothom està ben assegut durant tot el partit amb un auricular a l’orella escoltant el transistor.

Els gols els criden, i fins i tot s’aixequen del seient. No estan del tot morts, deuen pensar els turistes, però al cap de pocs segons tot torna a la normalitat, com si no hagués passat res. Ningú parla de l’última genialitat de Messi, hi estan massa acostumats, en canvi, comenten amb sornegueria que el president hauria de fer fora el grup d’animació i posar-hi els escolanets de Montserrat. Almenys entendríem que canten, diuen.

Els que són al Camp Nou per primer cop tampoc entendran com des del minut setanta-cinc ja hi ha aficionats que desfilen escales avall per marxar de l’estadi. Veuran com els que abans demanaven una coral per animar durant el partit ara tornen a criticar en veu baixa els que sempre marxen abans. En tornar a casa, i després de llegir-se alguna crònica blaugrana dels més grans com Ramon Besa o Francisco Cabezas podran arribar a comprendre que ser del Barça vol dir haver de patir, pensar que sempre s’ha de perdre malgrat els últims anys de bonança.

Ser aficionat del Barça també significa criticar tot el criticable i quan alguna cosa surt bé entonar el ja conegut “ja t’ho deia jo que això acabaria sortint bé”. És el resultat de no acabar mai de creure’s que l’equip opta a tot, que no hi ha cap conspiració contra el club i que animar no serveix de res a onze jugadors que jugaran igual amb l’estadi ple o buit. És el mantra del barcelonisme, sempre preparats per al pitjor.