La memòria ho és tot

S’acaba un altre any i entre totes les llistes de millors i més llegides notícies de cada mitjà, la corrua de cançons que ens hauran de recordar per sempre més el 2016 i el llistat de pitjors tragèdies que han passat enguany, he trobat un moment per pensar en què és el que més m’ha impactat aquests últims dotze mesos.

M’ha costat decidir-me per un i encara no sé si això és bo o no, però després de donar voltes i més voltes i, descartant el drama que viuen els refugiats, m’he decidit pel viatge a Bòsnia que vam fer amb uns companys d’universitat al febrer passat.

Abans de continuar vull deixar clar que he descartat tot allò referent als refugiats no per no ser important —personalment crec que és la més greu de les tragèdies d’aquest segle—. Ni perquè no en vull parlar mai —és un tema recurrent en els meus articles—. Ho he descartat perquè no ha començat aquest 2016 i malauradament i per vergonya d’Europa, no acabarà enguany.

He escollit el viatge a Bòsnia i concretament la visita a Sarajevo i Srebrenica perquè em va marcar d’una manera diferent de tot. També té a veure-hi el reportatge de Juan Diego Quesada, qui ha tornat al poble per explicar que, després de vint-i-un anys del genocidi de 8.372 bosniacs —els habitants bosnio-musulmans de l’antiga Iugoslàvia— a mans de serbocroats, hi ha per primer cop un alcalde serbi.

Recordo especialment un text que vaig escriure immediatament al tornar. Sense donar-me temps a pair gairebé res i que com tants d’altres va quedar-se al tinter. Parlava sobre un guia que ens havia ensenyat Sarajevo del dret i del revés. Ens va venir a buscar a la porta de l’apartament on dormíem i en tenir-nos a tots asseguts a la furgoneta va haver de parar per recompondre’s. Nosaltres no enteníem res i al cap d’uns moments ens va explicar que feia molts anys que no passava per aquell veïnat. Vam preguntar-li què hi va passar allà i el que ens va explicar va ser la primera bufetada de moltes en aquell viatge.

Durant el setge a Sarajevo, que va durar vora quatre anys, ell vivia davant la corba on havia aturat la furgoneta. Més per ell que pel públic de vuit joves que tenia darrere, va explicar que estava jugant amb altres nens al carrer quan la seva mare el va cridar per anar a dinar. Dos minuts més tard que ell deixés els seus companys jugant a pilota despreocupats, va caure una bomba que els va matar.

En aquell moment vam començar a entendre el que havíem llegit preparant el viatge: Bòsnia és un país que no ha resol el seu passat. El memorial del genocidi de Potočari ens va arribar al racó més fondo de l’ànima. Els milers de làpides blanques ens van fer entendre que el passat és molt present. El nou alcalde serbi es nega a catalogar de genocidi la matança d’aquells homes i ni parla de les violacions a dones i nenes per part de l’exèrcit. La comunitat internacional mai ha obert el calaix dels mals endreços on s’explica que els cascs blaus de l’ONU no van fer res per impedir-ho. A pany i forrellat. Si no es jutja els perpetradors d’assassinats i violacions a sang freda del passat i no es construeix una vertadera solució per seguir endavant, Bòsnia i la seva gent no se’n sortirà.