De noms va la cosa

Som coneixedors del control de les nostres vides en molts àmbits. La tecnologia és l’última manera de tenir-nos vigilats i condicionar els nostres actes quotidians però prèvia i històricament, hi ha hagut altres mecanismes de control. Ara bé, fins ara no m’havia plantejat que un jutge pot decidir que un nadó no es digui com els seus pares volen. A una família de Madrid no els deixen posar ‘Lobo’ al seu fill esgrimint l’argument que es pot confondre amb un cognom.

D’acord, ‘Lobo’ no és un nom comú, però, per exemple, Nerea prové de Nereida, femení de Nereo, primer Déu del mar. No sé fins a quin punt és millor posar el nom d’una deessa grega a un animal. Dubto que el jutge en qüestió posés cap entrebanc si aquesta parella madrilenya hagués volgut anomenar el seu fill com a Judas. És un nom bíblic i malgrat la mala premsa que té segur que no hi trobarien cap inconvenient.

Més enllà de les raons legals que argumenta el jutge, la tria del nom dels fills no està presa a la lleugera. Antigament es posava el nom del sant del dia que naixia el nadó i ningú es queixava. Ni tan sols si et tocava dir-se Ermenesenda, Victricio o Frontón —sí, existeix.

Si els pares no canvien el nom, el jutge té l’opció d’anomenar aquest nen, que va néixer el 12 de juliol, com algun dels sants d’aquell dia. Es podrà dir Pedro, Hermágoras o David. Però també Fortunato, Paterniano o León. I aquí és on trobem la incongruència més gran perquè un nen que amb només tres setmanes de vida ja li han prohibit el nom perquè els seus pares el volien anomenar ‘Lobo’, podria acabar dient-se León.

Al col·legi haurà d’explicar per què es diu León, que es diu així perquè van prohibir als seus pares posar-li ‘Lobo’ perquè s’assemblava massa a un cognom. En Martí Miquel Pont arribarà a casa i preguntarà als seus pares perquè es pot dir així i l’Elvira viurà sempre amb la por que la confonguin amb un cognom perquè a la classe hi ha una noia que es diu María Dausà Elvira.