L’oralitat
Els esdeveniments són accions on el mot és absent, i l’acció és automàtica; les paraules mai, encara que siguin improperis
El món es construeix sobre relats. Això ho saben sobretot els ufòlegs. Els historiadors i els polítics creuen en els fets com a generadors de la paraula (més ben dit, de la mentida). Els ufòlegs o els recercaires dels misteris imaginen tot de successos miraculosos, l’existència d’una confabulació enllà de l’evidència i de la quotidianitat humana, però la realitat és distinta i prou decebedora: al capdavall, disposen només del relat d’algú, val a dir, d’una experiència reinterpretada (o, el més fàcil, d’una mentida elaborada i repetida), i a partir d’aquesta sublimació del testimoni (d’un testimoni considerat un oracle modern) es basteix un ordre, una versemblança, un univers de comprensió des del qual hom pretén alterar els conceptes de la societat, i fins i tot la realitat que l’envolta.
L’oralitat, amb els seus components mítics o sense, continua estant la primera força en la creació de sentit: des del contacontes, fins a la persona entrevistada en la cua d’un centre mèdic. Hi ha una veritat essencial, en brut, directa, viva: més que versemblant, verídica; i n’admetem la certesa (falsa), i elaborem un discurs subjectiu des d’un nivell irreal de comprensió (les paraules pronunciades per algú no són “la” veritat), i ens oferim dejuns de criteri a una realitat paral·lela a la nostra… Ara bé, hi ha una diferència bàsica, i és que nosaltres no verbalitzem el marc vital propi, sinó que a soles vivim dins de la nostra pensada: rabent, immediata, mutable. No som capaços de vehicular res, per un simple motiu: ningú no ens ha interpel·lat. I només a través d’un acte d’oralitat compartit, ens atrevirem a ponderar les nostres idees, a sotmetre-les a judici, a valorar-les en la seva eventual (re)creació. Perquè seran paraules, recordem-ho, no pas actes. Els esdeveniments són accions on el mot és absent, i l’acció és automàtica; les paraules mai, encara que siguin improperis.
L’oralitat, doncs, requereix un públic. Si algú parla, ha de parlar davant d’algú; i a l’inrevés: si algú escolta, ha d’estar escoltant algú. En qualsevol societat –i en qualsevol període històric–, un individu que parla sol és la imatge de la follia, de qui ha estat prèviament foragitat de l’ordre de convivència, i fins i tot del discurs. No pots parlar sense que ningú no t’escolti. Si vols fer-ho, tens dos camins: l’esmentat de la bogeria, o la drecera de l’escriptura. La causalitat entre ambdues, de tan evident, no la faré explícita.
