Oscil·lacions tèrmiques

És ben estrany tot això. Tinc la tele apagada i surt Albert Rivera sense que hagi de desendollar i endollar el descodificador o trucar al 115 d’Andorra Telecom. Marxo al matí de casa com Miguel Strogoff, el correu del tsar travessant l’estepa siberiana, i torno al migdia com si estigués al bell mig de la Vall de la Mort, a Califòrnia, entre coiots, guineus, linxs, pumes i cérvols muls.

Començo el dia més tapat que Juliette Binoche a ‘Nadie quiere la noche’ i a mig matí ja em fa nosa el jersei. El cos està trasbalsat, els termoreceptors donen més voltes que els candidats de les eleccions comunals, els processos fisiològics estan alterats i l’hipotàlem, que regula la temperatura corporal, es va quedar atrapat dissabte a la cua de Montferrer per intentar entrar a Andorra.

El resultat de tanta disfunció és un mal de cap constant, una sensació de cansament i la meva vida convertida en un Google Doodle amb les caselles a punt d’esclatar. Miro al cel amb l’esperança que caigui alguna cosa que no sigui ferralla espacial, i llegeixo tot el que trobo a Internet sobre la influència de les oscil·lacions tèrmiques i de les temperatures extremes en la salut.

Així m’he pogut assabentar que no va ser el fred glacial el que va acabar amb els mamuts sinó l’osteoporosi i el fet de no tenir una dieta equilibrada. Segueixo com un possés la informació meteorològica i espero ansiós la cua d’un front que ha de passar el cap de setmana mentre em parlen d’anticicló, de bonança, d’inversió tèrmica, de boires i de les maleïdes oscil·lacions.

No expliquen res dels seus efectes col·laterals. Però ho saben l’Organització Mundial de la Salut, aquell senyor del cabell blanc de ‘Saber vivir’, els alumnes del Merlí, i la prefectura de l’Arieja. Per això abans que nevi ja tanquen, de manera preventiva, l’accés a França des d’Andorra.