La ultradreta flamenca protesta pel pacte migratori

BarcelonaConvocats per la dreta i la ultradreta flamenques, uns 5.500 manifestants es van reunir al barri de les institucions europees de Brussel·les per denunciar el Pacte Mundial per les Migracions, signat dilluns a Marràqueix sota els auspicis de l’ONU. En l’anomenada Marxa contra Marràqueix, en un diumenge gèlid, hi van participar sobretot homes flamencs que cridaven lemes obertament xenòfobs. Entre els participants hi havia destacats dirigents del Vlaams Belang, islamòfob i partidari de l’expulsió dels sensepapers, així com del moviment Schild & Vrienden(Escut i Amics), investigat per la Fiscalia de Gant per promoure el racisme i la xenofòbia. Entre els crits que més es van sentir hi va haver el rebuig a les “rates esquerranoses”, que estarien venent Bèlgica a la immigració. També hi havia alguns francòfons, amb banderes belgues perdudes entre les dels lleons flamencs, que explicaven la seva presència per evitar “una invasió de Bèlgica”.

Abans de començar la protesta, alguns manifestants van envoltar l’edifici Berlaymont de la Comissió Europea. Durant mitja hora van tirar pedres i van destrossar mobiliari urbà, fins que la policia els va dispersar amb canons d’aigua i agents a cavall. Hi va haver un centenar de detinguts.

Un pacte no vinculant

La signatura del pacte va provocar una crisi al govern belga, amb la sortida del principal partit, els nacionalistes flamencs de la Nova Aliança Flamenca (N-VA), que van abandonar l’executiu el 8 de desembre pel seu desacord amb la signatura del pacte mundial. Tot i que l’acord de l’ONU no és vinculant, els nacionalistes flamencs el critiquen perquè creuen que dona nous drets als migrants i perquè qüestiona la sobirania nacional. Dues afirmacions falses però que convenen al seu discurs polític i que, a força de repetir-les, aquestes formacions volen convertir en veritat. El primer ministre belga, Charles Michel, es va mantenir ferm i va viatjar a Marràqueix per participar en la cerimònia de formalització de l’acord. Altres països, com els Estats Units, Hongria, Polònia, Àustria, Bulgària i Itàlia, tampoc es van voler sumar a l’acord, que finalment va obtenir el suport de 164 estats.