29/06/2019

En 50 anys s’ha avançat molt en els drets LGTBI, però queda feina per fer

2 min
L'orgull LGTBI irromp als carrers de Barcelona

Aquest any les marxes de l’Orgull, com la que ahir es va celebrar a Barcelona, tenen un rerefons històric de molt pes. Es compleixen 50 anys dels esdeveniments que es consideren l’origen del moviment d’alliberament LGTBI. Tot va començar un 28 de juny en un bar de Nova York, un antre de mala mort de Greenwich Village freqüentat majoritàriament per clientela homosexual, quan la policia hi va entrar a fer una batuda i, per primera vegada, els clients s’hi van enfrontar i van començar una sèrie de disturbis que van durar diversos dies. L’any següent, en commemoració d’aquell gest de rebel·lia i orgull, un grup d’activistes van organitzar la primera marxa de l’Orgull, que es va anar estenent a altres indrets i països -a Barcelona la primera va ser el 1977- amb un to reivindicatiu i combatiu.

Avui a la majoria de països occidentals s’ha avançat molt en igualtat, i en bona part d’ells el matrimoni entre dues persones del mateix sexe és legal. És un pas de gegant si es mira amb la perspectiva d’aquests 50 anys, però, al mateix temps, aquesta suposada normalització no ha de fer oblidar que encara hi ha molts prejudicis i discriminacions a tot arreu.

Aquesta mateixa setmana ho hem vist en un vídeo gravat en un establiment de menjar ràpid de Barcelona, on un client va insultar i amenaçar un jove perquè vestia de manera efeminada. Les agressions, a més, han crescut en els últims temps per una onada reaccionària afavorida pel discurs homòfob d’alguns partits polítics espanyols que han tret els pitjors instints de persones que fins ara no s’atrevien a manifestar-se públicament.

Avui, al dossier, també expliquem un altre problemàtica relacionada amb aquesta qüestió, i és la que tenen els avis LGTBI. Després d’anys d’alliberament, d’haver pogut viure durant dècades la seva opció sexual de manera lliure i oberta, ara moltes persones es troben que quan arriba l’hora de la jubilació o comencen a necessitar assistència o han d’anar a viure en una residència s’han de tornar a amagar. De sobte -com els va passar quan eren nens i adolescents- es troben en un entorn homòfob, en el qual tant els altres jubilats com els treballadors de la residència no accepten la seva opció o identitat sexual o en fan burla i, per això, prefereixen tornar a entrar a l’armari i no explicar qui són ni el que pensen. Reclamen, amb raó, més iniciatives, públiques i privades, perquè hi hagi apartaments i residències LGTBI friendly i una millor formació dels que en tenen cura.

La generació de Stonewall va batallar molt i va obrir camí, i gràcies a la seva lluita els joves poden gaudir de drets i d’un entorn majoritàriament segur i amable, però ells tornen a estar sota el focus. Queda molta feina per fer i no la poden fer ells sols sinó que ha de ser un projecte de tots.