L’art de mirar i no fer res

L’octubre ha estat un mes mogut arreu del món. Des de Catalunya a l’Equador, passant per Hong Kong o el Líban. Van ser moltes les protestes que van prendre els carrers per exigir una millora de les condicions de vida. Cadascú prioritza reclamar uns drets o uns altres, però certament sembla que hi ha una onada reivindicativa arreu del planeta.

A Andorra ens en mantenim bastant al marge. Ja ens costa prou posicionar-nos públicament respecte a l’afer català, ni imaginem amb la resta del globus. Així que l’opció més fàcil i rendible sempre és tancar la boca, no fos cas que hi entressin mosques. Ara bé, l’últim dia del mes van sortir a la llum les dades del departament d’Estadística del Govern. L’estudi sobre les condicions de vida al Principat van provocar que l’octubre acabés amb mal gust de boca.

Ras i curt. El 12,8% de la població andorrana es va trobar en risc de pobresa l’any 2018. Més enllà de constatar l’obvietat, el màxim responsable del país va declarar que “aquestes dades s’han de contextualitzar, ja que no hi ha cap estudi previ que permeti comparar-les”. Espero que ho digués amb la boca petita, que les mosques amenacen. No hi ha cap contextualització possible a què gairebé un 13% de la població a la qual governa estigui en una situació de risc de pobresa.

Ni 300 anys de recol·lecta de dades semblants servirien de contextualització. El problema el tenim ara i aquí. Les persones que pateixen aquest tipus de situació no poden esperar les dades de l’any vinent per saber si són més o menys les que segueixen en risc de pobresa. La situació reclama accions immediates. Però de moment ve el fred, no ens aproximem a l’aigua gelada, que ens podríem mullar.

Per altra banda, una altra màxima autoritat, el copríncep episcopal, també va optar per la via de les obvietats dient que “la situació de l’habitatge i les pensions són problemes seriosos”. Cap mentida. A diferència d’altres, no evita posar el focus en un dels grans problemes d’Andorra actualment: l’accés a l’habitatge digne i els seus preus. Ara bé, Vives va fer una crida a la solidaritat que sempre ha caracteritzat el país, però ho fa des d’una posició totalment hipòcrita. Qui predica ha de donar exemple. El Bisbat no hauria de donar lliçons mentre acumula herències i terrenys que converteix en més i més capital econòmic després de vendre’ls. Podria ser exemple i convertir el seu patrimoni en habitatges socials. Contextualitzacions i solidaritat. I un be negre!

Si el problema de l’habitatge ha de dependre de la solidaritat dels conciutadans, vol dir que el Govern i el Consell General no són tan sensibles com creu el bisbe. La solidaritat en matèria d’habitatge, com fa anys que demostra la PAH arreu d’Espanya, no és res més que la primera barricada. Són els que aturen el primer cop –quan les forces de seguretat no es creuen Rambo–, però la qüestió de fons, les solucions a llarg termini i les previsions per evitar de nou situacions així són responsabilitat de l’executiu i del legislatiu. La solidaritat, que mai defuig cap batalla, no ha de ser el baluard d’aquesta guerra. Només ha de servir com a avantguarda per provocar l’actuació política immediata.

Certament un dels greus problemes del país és l’habitatge. Així ho demostren les 127 queixes que ha rebut el Raonador del Ciutadà fins al mes d’octubre. Semblen poques, però són gairebé el doble que el total de l’any anterior. Que no existeixi des de fa temps una mesura de prevenció i ajudes en aquest tema és preocupant, però encara ho és més veure com algunes de les solucions pensades s’allunyen del tot de la realitat d’aquesta problemàtica. En lloc de legislar a favor del control del preu de lloguer, l’executiu parla de la implantació de noves mesures correctores que impliquen vora 2.000 habitatges nous.

No es pot negar que el mercat va en direcció contrària a les necessitats dels que més pateixen. Han disminuït un 30% els immobles transmesos aquest tercer trimestre respecte al de l’any 2018, però en canvi el valor d’aquestes transaccions ha augmentat un 24%. Per tant, han disminuït les compravendes, però han augmentat els diners gastats. Això comporta que el preu de l’habitatge hagi augmentat molt i que menys gent pot permetre comprar-se un pis. Al no poder-ne adquirir, es crea més demanda de lloguer i això comporta un augment de preu de l’arrendament. Un cercle viciós.

Els perjudicats són els de sempre, els que han d’esperar que les dades de risc de pobresa es contextualitzin perquè, segons el Govern, no hi ha altra informació per comparar. Els damnificats són els que han de viure de la solidaritat dels altres perquè qui ha d’actuar no ho fa. I així seguim, qui dia passa any empeny, fins que hi hagi gent que no pugui empènyer més. I llavors què? M’encantarà veure com uns i altres es posaran les mans al cap. No entendran, ni quan ja no hi hagi marxa enrere, que la seva gestió ha estat nefasta. Apostar-ho tot al no fer res per esperar una solució màgica que mai arriba no funciona. Ja ho hem vist al país veí i demà s’enfronten a les enèsimes eleccions en poc temps.