El clam

El vint-i-tres de febrer de l’any vuitanta-u feia tercer de BUP a l’institut de la Seu. Tenia, per tant, disset anys. En sortir de classe, cap allà a les set, vam entrar un moment a la Penya, al bar de davant del Joan Brudieu: hi havia un munt de gent que miraven la tele i deien no se què d’un escamot de guàrdies civils que havia ocupat el congrés dels diputats. Mentre me n’anava cap a casa, em vaig trobar el fill del coronel de la caserna. Li vaig demanar, atemorit, que què feia el seu pare: hi havia rumors de tancs al carrer a València i tocs de queda. Que no: estava a casa, fent gimnàstica. No em vaig quedar tranquil. Aquella nit, fins a aquella estranya intervenció del rei, va ser llarga. Ho recordo tot amb una rara precisió, com segur que anys a venir recordaré -recordarem- els detalls i la cronologia d'aquesta intensíssima tardor catalana, amb l’autocop dels hereus d’aquella imatge de l’Espanya més rància. Són hores d’una rara intensitat, on combaten, amb forces desiguals els idealistes, els cínics i els esclaus feliços, enmig de la tempesta informativa perfecta. Fiter i Rossell, fa gairebé tres segles, deia al capítol quart del llibre primer del ‘Manual digest’que els “andorrans són pròpiament catalans en tot rigor”. La geopolítica, la necessitat de mantenir una delicadíssima neutralitat i els interessos han aixecat, al llarg dels segles, dics, barreres i tallafocs, suspicàcies i malfiances. És comprensible, potser, perquè la història de la relació entre dos països germans ha estat complexa i plena de matisos. Però el clam per la justícia i la llibertat hauria de ser un clam universal.