Opinió 25/01/2017

El joc

Amb aquelles peces indestructibles -del tot compatibles amb les d’avui- era capaç de perdre el món de vista fent i desfent de tot, des de xalets alpins a portaavions

2 min

Quan era petit recordo que em passava tardes damunt d'una pell de vaca entretingut amb un joc de construccions danès que, per tal de no fer propaganda no remunerada, batejarem amb un nom llatí escollit a l’atzar i que soni bé. Lego, per exemple, que vol dir ‘llegeixo’ però que no té res a veure amb l’origen de la marca homònima. ‘In illo tempore’ l'empresa no havia arribat al nivell de complexitat i sofisticació conceptual que té ara, però amb aquelles peces indestructibles -del tot compatibles amb les d’avui- era capaç de perdre el món de vista fent i desfent de tot, des de xalets alpins a portaavions. De tant en tant, apareix algun desvagat que ha construït un clavicèmbal perfectament operatiu amb peces de lego, i me’l miro fascinat i amb una punta de sana enveja. Ara, la meva filla ha pres el relleu. Després d’un pas fugaç per la versió infantil de la casa, els duplo, ara s’ha submergit en el món fascinant de les ‘peces de grans’, com en diu ella. El perill és evident. Mentre espero (de moment sense èxit) que algú em regali la maqueta del Falcó Mil·lenari, m’he convertit en ‘senior advisor’ de la petita. M’he tret quaranta anys del damunt: he tornat a instal·lar-me a la pell de vaca, al món perdut de vista, al repte impossible de convertir una granja de cavalls en l’estació espacial internacional.

stats