EncampAmb l’adopció i promulgació de la Constitució, l’any 1993, Andorra inicia una nova etapa. La representació exterior del país esdevé competència governamental. L’admissió d’Andorra a les Nacions Unides, l’estiu del mateix any; l’obertura de les ambaixades francesa i espanyola a Andorra, i de les andorranes a les capitals veïnes, mostren el canvi. Ara bé, si un 75% dels votants van referendar la Constitució, cal no oblidar que un 25% van votar-hi en contra i que un sector de la població no va anar a les urnes, cosa que vol dir que no tothom veia el nou marc institucional amb bons ulls.
Les eleccions del desembre del 1993 van donar representació parlamentària als dos sectors. La caiguda, l’any 1994, del primer govern postconstitucional, va portar una coalició amb les forces que s’havien oposat al procés, al cim de l’estat. Mai no es va posar en entredit el nou marc jurídic, sí, però va ser necessari anar-lo assumint. Un dels punts difícils de digerir va ser la representació exterior d’Andorra. Crec que puc dir que, de fet, ho va ser més pels representants al Consell General que no pas pel Govern.
Mentre que tothom entenia la necessitat d’una ambaixada a París, a Madrid o a Brussel·les, costava fer entendre la importància de la de Nova York, per exemple. Tot i això, les ambaixades es van mantenir.
El procés d’iniciar relacions diplomàtiques es va ampliar. Amb el pas del temps i els anys de govern, els sectors que s’havien mostrat reticents a la Constitució van acabar assumint-la, adoptant-la, defensant-la; sectors que no volien ni sentir a parlar de representació internacional han acabat creient en la seva utilitat.
Valorar els beneficis
Amb tot, però, cal reconèixer que no s’ha avançat gaire des de la reflexió primera, del govern d’Òscar Ribas, l’any 1993. Massa sovint sols s’ha posat de manifest i s’ha tingut en compte el cost de la representació exterior, sense anar més enllà, sense, de manera pragmàtica, comptar-ne els guanys, els beneficis.
A finals de l’any 1994, Andorra es va adherir al Consell d’Europa. Es va optar per delegar la funció d’ambaixador a l’ambaixador amb seu a París. Puc assegurar que el fet de no haver disposat d’un ambaixador permanent, d’un equip mínim indispensable per fer el seguiment d’aquesta organització durant els vint anys transcorreguts ha suposat un cost gairebé inútil, quan podia haver estat una despesa productiva, una autèntica inversió, quantificable.
És de lamentar que en el moment de prendre la decisió no se sospesessin els punts a favor i els punts en contra, de manera pragmàtica. Pot semblar més fàcil fer-ho en tractar-se de relacions bilaterals, no n’estic segur.
Per a les relacions multilaterals cal un plantejament, una filosofia global de les forces polítiques en seu parlamentària; calen línies d’acció a seguir indiferentment del govern de torn. Això implica intercanvi d’informació constant. En un país petit com Andorra ha de ser fàcil. És un punt a favor que convé tenir en compte per poder sembrar, i cal sembrar, si es vol recollir.