Publicitat
Publicitat

Leo Margets, jugadora de pòquer: “El pòquer no és un joc de cartes, sinó un joc de persones”

Diu que, tot i la seva feina, no és una calculadora humana, però té l’agilitat verbal de qui està acostumat a pensar acceleradament. Leo Margets (Barcelona, 1983) és càlida i propera; costa imaginar-la a la taula, recollint implacablement les fitxes de qui té al davant.

De nena ja li guanyava els berenars als companys d'escola?
No, tenia zero contacte amb les cartes. Vaig descobrir-lo molt tard, quan tenia 24 anys, en una primera cita amb un noi que m'agradava bastant i que, per fi, havíem quedat per sopar. Això que li dic d'anar a fer una copa i ell em diu que no, que tenia una partida de pòquer. Quin poc interès no? [Riu.] Però vaig anar amb ell, a casa d'uns col·legues seus. I jo em vaig quedar. Res: a mirar i vaig jugar la meva primera mà.

Va arribar a plomar-lo, el noi, per la desconsideració?
No, curiosament vaig continuar amb aquell noi... i fins avui, que és la meva parella. Ell jugava online i, a poc a poc, em va saber transmetre superbé de què anava aquell joc. I vaig aprendre que no era un joc de cartes, sinó un joc de persones. I que, si t'ho treballaves, tenies avantatge. Jo que sóc supercompetitiva vaig fer clic de seguida.

Com es planteja convertir-se en professional?
Aleshores estava en crisi de feina: no m'agradava el que feia. Primer vaig estudiar econòmiques a Londres i vaig estar un any sola voltant pel món. Després vaig fer un màster a Barcelona. El cert és que anava allargant el moment de topar amb la vida real, perquè no tenia clar què volia fer. Havia treballat en el món del tenis, però només com a freelance. I, just en aquella època, havia entrat en el que pensava que era la meva empresa somni: IMG. Però els somnis són millor que la realitat. Allò era molt agressiu. No hi estava a gust. Vaig entrar en crisi. Però no crisi en sentit grec, sinó en el de no estar gaire bé. I vaig decidir fer el pas, perquè aleshores jugava 'online', a nivells baixos, però veia que anava fent diners.

Ha participat en gaires timbes clandestines?
Anava a un club d'escacs on també es jugava a pòquer. Però que el van tancar perquè no es legal a Catalunya jugar fora d'un casino. Paguen tants impostos que tots els jocs són exclusius d'allà. A casa, de fet, no podries ni jugar amb pèsols. Però, esclar, ningú t'entrarà a casa. I, de fet, jo he sortit a les notícies: mans enlaire! [Riu.] Estàvem jugant uns quinze col·legues un torneig. Res, de 50 euros per jugador. Tots joves, un divendres. I sentim un soroll i notem que volen tirar la porta a terra. Obrim i són més de vint Mossos d'Esquadra encaputxats i armats, que ens van prendre la filiació. Ens vam sentir l'amenaça més perillosa del moment a Barcelona. El club és com un planter. Si no, mai hauria trepitjat un casino: necessites endurir-te abans. El 2008 era caríssim, entrar-hi, ara han fet les partides més assequibles: pots entrar amb 100 euros o menys.

Quan va veure, però, que era prou bona per dedicar-s'hi?
Un mes abans de tancar el club van fer un campionat d'universitaris d'Espanya i el vaig guanyar. Va ser un punt d'inflexió. Érem uns 300 jugadors.

I quin és el torneig més fort que ha jugat mai?
El campionat del món de les World Series, que es fa cada any a Las Vegas. Hi juguen 7.000 participants i la inscripció costa 10.000 dòlars. Però pots entrar-hi si guanyes un seient en els tornejos 'online'. Diria que el pòquer a internet és un esprint i el de taula una marató. I l''online' és molt democràtic: hi ha tanta gent que, en un torneig d'un dòlar, et pots classificar i guanyar un seient en un torneig de 10.000.

Com entrena?
Jugant 'online' i parlant pòquer. Debatent mans, veient altres línies... Sempre hi ha una altra manera de jugar una mà. O hi ha una línia que és la que té expectatives de victòria més alta, però contra un determinat jugador potser en va millor una altra.

Es deixa ajudar pels ordinadors?
Sí, però per fer feina fora de les taules, no quan jugo en directe. A mi m'agradaria més que no s'utilitzessin, però si tothom ho fa, no utilitzar-los és com córrer descalça. És com en el pòquer en viu. Jo preferiria que no es poguessin fer servir ulleres de sol o mocadors per al coll. Però si crec que em beneficia, l'utilitzaré igual.

I ho fa?
Ara intento no posar-me mocador perquè crec que jugar més despullat imposa més i té avantatges. Però aquest clotet que tinc a la base del coll... Buf! No és que delatés només una bona o mala mà, és que com que m'ho notava tant em despistava a mi mateixa.

I amb la parella? Ha de ser un mirar-se el pols constant.
La persona que necessita menys mirar-me el pols, perquè sap com jugo, és el meu company.

Jo em referia a fora del pòquer...
Nooo! [Riu.] Mira que he fet cursos a Manchester d'intel·ligència emocional i llenguatge no verbal, però és molt més sa amb la gent que t'estimes no analitzar-ho tot sempre i pensar tothora “m’està fotent una bola?”.

Hi ha un estil femení de jugar al pòquer?
No.

I per què hi ha tan poques jugadores?
Es fan tornejos femenins, però jo hi estic en contra. Això no és una cursa, en la qual tu tens menys oxigen a la sang, etcètera. Es deu a una combinació de factors genètics i culturals, suposo. De manera natural, les noies no són tan competitives. Ni agressives, i l'agressivitat és clau en el pòquer. I la relació de les dones amb els diners també és diferent. A una dona li costa més veure que està invertint. És terrible el que dic, però culturalment no està tan ben vist una dona que jugui i això pesa en l'inconscient. I, després, moltes dones em diuen que se senten intimidades. Per què coi t'ha d'intimidar, que hi hagi quatre paios? Però sí, és un factor de fre per a moltes dones...

Com és la setmana laboral d'una jugadora professional?
Com que tinc un espònsor, Poker Stars, la meva feina no és només jugar per fer diners, tot i que a això hi dec dedicar unes trenta hores a la setmana. Però després hi ha tota la part mediàtica: publicitat, entrevistes per al sector, escriure a blogs de pòquer, comentar per a les televisions els tornejos... És un peatge que no em costa res, perquè em sento còmoda a la televisió.

A la taula imposta algun personatge? Es posa la màscara?
No, quan jugo a qui es veu és a mi mateixa, en mode malparida. Però sóc jo. I ho dic en broma i seriosament alhora. Després de tants anys, em porto bé amb molts jugadors, però tinc clar que l'objectiu són les seves fitxes i no jugaré més tou perquè sigui algú que conec. Jugo concentrada al màxim i amb una paret emocional per fer la millor feina possible. Quan comences en el pòquer sí que et poses més una màscara de personatge, però en els nivells alts ja no hi ha aquest joc. Personatges? El que es disfressa de Spiderman és una excepció.

Va fent aposta per la vida?
Alguns jugadors sí que són 'gamblers': mouen pasta i se la jugarien a qualsevol cosa. Però no és el meu cas. Com a molt, si anem a sopar els del grup de pòquer fem la card roulette: poses totes les targetes i el cambrer va traient-les, una a una, fins que l'última paga el sopar. Jo voldria jugar al revés: que un es lliura i els altres pràcticament no ho notarien.

Però a les xarxes va desafiar a qui volgués que correria tres maratons en 24 hores.
Em va donar la idea Ashton Griffin, jugador de pòquer molt bo i atleta. Ell es jugava 300.000 euros contra 900.000 si no les acabava. Jo vaig parlar-ne amb el meu entrenador, perquè aleshores estava en forma, i vam veure que podia assumir-ho. Però no m'hi hauria jugat 300.000 euros perquè jo no hauria pogut pagar-ne 900.000 en cas de perdre. Ara, ningú s'hi va atrevir. I això que no sóc cap superatleta.

Quina és l'aposta que millor li ha sortit?
És que no aposto, de debò. No em veuràs mai a un casino... Això sí: un dia vaig guanyar-ne una a un jugador de pòquer d'alt nivell. Durant un Roland Garros, parlàvem de la tenista Justine Henin. Ell deia que era una torre i jo que era baixeta. El cas és que jo sabia que feia 1,67, perquè venia de treballar en el tenis i em sabia les fitxes de memòria. Vaig guanyar 500 euros, asseguda en una taula sense fer res.

Va provar sort també a un 'reality'.
Em va contactar l'equip del programa 'Supervivientes'. I quan ho vaig comentar als espònsors... [Riu.] Jo he fet màrqueting, així que sabia l'oportunitat que suposava per a ells. Si arriba a ser un 'Gran Hermano' no els hi dic! Ara, va ser més semblant a un 'Gran Hermano' del que em pensava. El concepte em motivava: una illa deserta, resistència, amb gent.... Pensava: ho petaré.

Però...
A veure: la privacitat me la van respectar. Però competia amb gent que sabia a què hi anava. Telecinco té molt clar que el seu model passa per moure els seus personatges per tots els programes. Al marge de si t'agrada o no aquest tipus de televisió, com a model està molt ben pensat. I per això has de donar joc i jo no estava disposada a fer-ho. Vaig perdre nou quilos, vaig aguantar set setmanes, però vaig saber de seguida, ja a l'hotel on ens feien conviure abans d'anar a l'illa, que no hi tenia res a fer. Que no hi tindria cap còmplice, allà, que no podria confiar en ningú. I jo m'esperava que marxés la càmera, abans de dir depèn què, però el normal era a l'inrevés: esperar que vingués per donar joc.

Creu en les males ratxes?
Sí, però són només una anomalia estadística. Hi ha moltíssims jugadors que pensen que si és el crupier, que si és que no han seguit un ritual... No m'agraden les supersticions: et limiten massa. Tots podem tenir ben a dins la tendència a creure aquestes coses, però cada cop que tinc una espurna de superstició en mi, intento anul·lar-la. Ara, també et dic que recordo la cinquena vegada que em van eliminar en un torneig amb la mateixa samarreta... La vaig regalar! Rient-me de mi mateixa, però a prendre pel sac!

Finalment, quants 'farols' m'ha colat en aquesta entrevista?
No, no colo 'farols' a la vida. I el pitjor és que sóc supertransparent. Al pòquer espero que no tant. Bé, sé que no tant.

PUBLICITAT
PUBLICITAT