Publicitat
Publicitat

Qui no es mogui, no sortirà a la foto. L'editorial d'Antoni Bassas

En un temps històric estable, trencar és restar. I restar és perdre.

Però aquest no és un temps històric estable a Catalunya. Des de la sentència de l’estatut el 2010, combinada amb els devastadors efectes socials de la crisi, el país ha fet un pensament, un d’aquells pensaments que només es produeix un cop  en dècades. No ha estat un pensament fàcil, perquè venim de segles de negació, de por, fet que ens ha obligat a fer una llarga experiència de  redescobriment, i perquè la vena pactista, que ha donat els seus fruits, és part del nostre ADN.

Justament el pensament col·lectiu ha consistit a concloure que ara l’únic pacte possible, per dignitat i per estricta supervivència, és un pacte amb Espanya entre iguals. Un pensament d’aquesta dimensió històrica havia de remoure-ho tot per força, i Convergència i Unió, aquest artefacte polític del nacionalisme d’ordre amb projecte social no en podia quedar al marge.

Entre altres raons, perquè CiU ha tingut un projecte per a Espanya, fins que l’estat espanyol li ha girat la cara de manera barroera. Res impedia els dos partits anar junts davant aquesta resposta de menyspreu i posar rumb cap a l’horitzó de la plena sobirania. Però Duran no ha jugat mai a això, i ha preferit continuar apel·lant a la diversitat de la societat per justificar la seva posició tèbia. És cert que la realitat està plena de matisos. Però en política, com a la vida, cal córrer riscos i mostrar fermesa, i fer una oferta clara a la gent. La societat pot ser complexa, però la política ha de ser clara. Que no simplista, ni fàcil. Però sí clara. I més, en temps històrics com aquest que ens ha tocat viure.

En aquest procés de desconstrucció de CiU, Convergència també desapareixerà i serà substituïda electoralment per la llista del president Mas, que s’anunciarà dissabte. A Mas li és urgent contestar una pregunta. De fet, la pregunta: per què ho estem fent tot això? Com hem arribat fins aquí i quina utilitat pot tenir per al conjunt de la societat catalana?

Ningú pot saber on ens portarà aquesta transformació formidable del sistema de partits. En aquest temps històric que ha vist convertir-se una activista antidesnonaments en alcaldessa de Barcelona i omplir-se la Diagonal i la Gran Via amb dos milions de persones quadribarrades i ha vist omplir-se les urnes amb 2,3 milions de vots sobre la independència, sense que l’estat espanyol gosés impedir-ho,  trencar pot ser restar, però no fer res, no canviar, és morir.