Publicitat
Publicitat

Ho provarem aquesta nit

La seva marxa és una fuga obligada per la guerra, per la persecució ètnica o religiosa

“HO PROVAREM AQUESTA NIT”, diu el doctor Ahmad Ahmad. Ens el trobem assegut sobre l’asfalt al pàrquing de l’hotel de carretera Hara, a escassos quilòmetres del pas fronterer de Grècia amb Macedònia. Comparteix un tros de pa, galetes i una ampolla d’aigua amb la seva dona, mentre la filla de dos anys dorm profundament sobre un llit de cartrons. Els ulls inflats, la mirada profundament fatigada, el doctor Ahmad, de 44 anys, viatja amb el seu amic de l’hospital d’Alep, el Faissal, que ho fa amb la dona i els sis fills.

Calçats amb sabates esportives, vestits amb samarretes i camises, carregant bosses i motxilles, les dues famílies podrien passar per uns excursionistes de vacances. Però les mirades no enganyen: la seva llarga caminada és un èxode cap a un destí incert. La seva marxa, una fuga obligada per la guerra, la destrucció de tots els seus béns, la mort dels amics i familiars, la persecució ètnica i religiosa.

Fa només deu dies van aconseguir arribar a Europa des de Turquia. La travessia fins a una illa grega va durar 12 hores i la van fer en una embarcació inestable, plena de gent atemorida que havia pagat dos mil euros per persona. La barca els va deixar en una platja plena de turistes prenent el sol. Després van agafar un vaixell regular fins a Salònica i allà van començar a caminar barrejats entre els milers de persones que, com ells, aquests mesos avancen cap al nord d’Europa, on tenen l’esperança de recomençar una nova vida. La majoria fugen de Síria, l’Iraq i l’Afganistan. Però en aquesta nova marxa de la llibertat a través dels Balcans camí de l’Europa del benestar també s’hi poden trobar iemenites, somalis, eritreus, congolesos.

El grup de l’Ahmad ha arribat fins a la frontera de Macedònia després de caminar 50 quilòmetres i pagar 100 euros per persona a un taxista que els ha deixat a l’Hotel Hara, un punt de reunió on els diferents grups es preparen per passar la frontera a través dels boscos, guiant-se per una via del tren que té la seva última parada en territori grec: l’estació d’Idomeni.

“Ho provarem aquesta nit”, diu el doctor Ahmad.

Al seu costat centenars de fugitius es preparen com ell per saltar la nova frontera i discuteixen les possibles rutes a seguir, evitant les carreteres principals, aprofitant els camps de cultiu, els boscos i els camins secundaris per fer-se invisibles a la policia i aparèixer tan poc com puguin sobre l’asfalt de les autopistes, que, com els rius, es converteixen en els pitjors obstacles. En un sol dia a Idomeni hi he comptat almenys unes cinc-centes persones agrupades només a l’últim campament improvisat, al costat de la via del tren. Avui els militars macedonis han decidit deixar-los passar després d’obligar-los a formar grups de 30 persones. Cada hora obren el camí i deixen avançar un d’aquests grups, que aviat sobrepassa la trentena sense que els militars siguin gaire estrictes. Hi ha molts joves, però també moltes famílies amb dones grans, ancians, nens, gent ferida que avança amb dificultat. A Macedònia se’ls dóna a tots un permís de només tres dies per poder arribar fins a Sèrbia. Fa unes setmanes tenien prohibit agafar transports públics, però actualment s’ha decidit -gràcies a la pressió de la societat i els grups que vetllen pels drets humans- que poden agafar trens i autobusos per accelerar el pas per Macedònia i reduir també les extorsions que han patit molts emigrants, alguns dels quals han sigut assaltats per les màfies o han mort en accidents, com els va passar a prop de Veles, a l’abril, a un grup de 14 persones que van ser atropellades per un tren mentre caminaven per dins d’un túnel.

Viatjo fins a Presevo, a la frontera amb Sèrbia, on trobo alguns dels grups que ja havia trobat a la frontera amb Macedònia. En un dels camps de desplaçats que ha obert el govern serbi, busco sense èxit les famílies de l’Ahmad i el seu col·lega Faissal entre la massa humana que descansa sobre l’herba, aprofitant l’ombra dels arbres i el refugi de les poques tendes de campanya que s’han repartit. Les autoritats sèrbies han decidit enviar els refugiats que arriben a cinc camps diferents. Camps oberts, de manera que podran continuar la seva llarga marxa fins a les fronteres de la Unió Europea.

Estirada sobre uns plàstics al costat de la reixa del camp hi trobo la Rojin, una noia siriana de vint anys que prepara el biberó per al seu fill de set mesos. “Fa tres anys vaig fugir d’Alep amb el meu marit Mazlom. Jo estudiava ciències econòmiques. A Alep hi he deixat els pares, que són massa grans per a una travessia com aquesta. Fa deu dies vam aconseguir sortir de Turquia i ara volem arribar a Alemanya. Encara ens queden molts quilòmetres de marxa...”, diu la Rojin amb un somriure cansat i ple d’esperança mentre treu el seu fill de sota de la manta on el tenia dormint i li acosta el biberó a la boca. Retorno a la carretera camí de Kosovo i circulo enmig dels nombrosos cotxes amb matrícules europees, turistes o treballadors emigrants que ja han començat les vacances d’estiu.