Publicitat
Publicitat

I AQUÍ

Perdre (una estona) un fill

A VEGADES PERDS (una estona) un fill. No és cap tragèdia, és una batalleta domèstica amb final feliç però amb suspens i moments de terror. Dura minuts, semblen hores. Primer busques sense voler patir, dient-te a tu mateix que no el veus però segur que és allà, que apareixerà. Comences a córrer, i l'instint et porta cap als llocs perillosos, on no voldries que hagués anat. Tampoc. I a partir d'aquí et bellugues com un boig, dónes ordres disperses. Et vénen al cap pel·lícules inoportunes. T'obligues a creure que no, que és una bogeria, que d'aquí una estona ens en riurem, però recordes que a vegades a la pel·lícula hi diu "Basat en un cas real", i aquella història també devia començar així, sense voler-ho creure. Vénen els remordiments, la culpa s'apodera de tu, i els nervis, i mires cares del teu voltant suplicant que una et digui: "Que heu perdut un nen?" Si hi ha megafonia, i et demanen que descriguis com és i com anava vestit, et descompons. Perquè verbalitzes per primer cop en veu alta que l'has perdut. I llavors apareix allà, mig plorós. Sencer. I tu plores del tot, i l'abraces molt fort, no saps si massa i tot, tens por d'escanyar-lo, el renyes i felicites alhora, el consoles perquè no vols que quedi traumatitzat, però li fotries una esbroncada. I et dius de tot i promets que no el deixaràs anar mai més un metre lluny de tu. I et sents privilegiat, rius exageradament. T'adones de la sort de poder conjugar el verb trobar tan a prop del verb perdre . I entens més que mai els que no ho poden fer i tornes a plorar, aquest cop per ells.