Publicitat
Publicitat

Dies d’agost

“Mai pujaré al tramvia de cap poder, sigui del color que sigui fugiré sempre d’ell”, Ovidi Montllor

I em veuen tan groc que em diuen el grec. Enmig d’agost, l’estadística ja rebla que quatre de cada deu catalans no es poden permetre ni una setmana de vacances, que els lloguers a Barcelona baten rècords -pugen un 15%- i que la pobresa -extrema, severa, moderada- que pateixen milió i mig de persones mai fa vacances. Quatre de cada deu catalans vol dir que el 40% no descansarà: perquè no pot. Termòmetre calent de la crisi, que va per barris i per classes, as usual. Business friendly.

Boig el que calla o a l’ull té palla. Mentrestant es fia tot al monocultiu turístic, que reprodueix la draconiana lògica neoliberal d’inversió pública i benefici privat i que, com tota indústria quan no es posen límits clars i topalls imprescindibles, esbotza la porta de la ciutat i, com Midas, tot ho converteix en or. Boutade paradoxal: rebem 18 milions de turistes, però quants refugiats hem acollit? Barcelona SA, ciutat sense prodigis, acumula els estralls d’una competitivitat turística global que ja passa factura. I ben cara: parctematització urbana despersonalitzada, bombolla especulativa, transmutació de la trama social i comercial o precarització de les condicions laborals. Com un tsunami lent i silent, la indústria global del turisme trastoca la ciutat, que paga els costos, impactes i efectes d’unes marques globals que només poden funcionar a base de kellys. Ja ho saben, sota l’ skyline habita la desigualtat i els sous de misèria: a 2 euros l’habitació netejada per les dones que s’hi desllomen. Passen les modes i en van quedant les runes. Anècdota de barri: en dos anys hem passat de viure en un replà veïnal -amb veïns que veïnejaven, ves per on- a viure en un mena de hall d’hotel informal que cada setmana muta. Crèiem que al bloc en teníem dos, d’apartaments turístics, però cercant per webs europees ens vam trobar que n’hi ha quatre que cotitzen la nit a Gràcia a més de 100 euros. El bloc, a ple rendiment, plusvalua 12.000 euros mensuals. La febre de l’or turístic, com acabarà?

Aquell que anava d’ocre ara va de groc, canvia poc. I sota el cartró pedra de Rio, cau a raig el negoci olímpic de sempre. Xafogor amb remor d’escasses novetats: corrupció, sobrecostos faraònics, beneficis privats, parranda de les elits i, dialèctica olímpica de l’altra cara de la moneda, deutes, dubtes i desigualtats. I, de retruc, un museu que encara es diu Samaranch, malgrat el franquisme confés del personatge i que els seus escàndols corruptes, via Salt Lake City, al sistema feudal del COI són prou coneguts. Sic transit gloria mundi. Només faltava, de cirereta i enmig del desori, que un lobi d’arquitectes sortís fanfarronejant, arran de l’absolució del cas de l’hotel del Palau, en impune defensa corporativa del gremi i de la Marca Barcelona. Va, home, va: que la vostra tasca aclareix que el parc de lloguer social no arriba a la ciutat al 2%, quan a Amsterdam és el 48% i a Berlín el 30%.

Una fera ferotge del bosc s’escaparà. El panorama estiuenc s’escalfa també amb mediocre-trista pujada de canícula repressiva. Si a la primavera plou sobre mullat, l’estiu resseca el secà: empresonar venedors ambulants -amb tant corrupte indultat, aforat o escapat- atia l’insuportable deix classista de la ciutat de la desigualtat, quan no cal estirar gaire la manta per saber que ni són feres ni són ferotges. Una terrible imatge estival del 2000 es projecta encara, metàfora de la inhumanitat del moment: turistes prenen el sol a la platja vora el cadàver d’un migrant com si no passés res. La indolència de la indiferència: des d’aleshores han mort a la Mediterrània, ofegades a la recerca d’una vida millor que mai va existir, 25.000 persones. 2.997 des de l’1 de gener del 2016. Res no canvia mai si res no canvia mai.

No riguis massa de pressa que se’t pot glaçar el riure / atenció a la jugada que ens pot ploure altra vegada. Irradiacions biopolítiques estivals, qui mai no fa estiu és la troica. Els homes de negre en banyador ja anuncien que la tardor serà pitjor i en tanga, i exigeixen a Rajoy més retallades per 10.000 milions d’euros. Hi ha qui acata per la dreta i qui obeeix per la presumpta esquerra. I en la seva obediència sucumbim: Tsipras estripa i ven per 45 milions d’euros els ferrocarrils grecs, valorats en 300. “ Venceremos ”, deien fa dos anys amb els que avui guarden un espès silenci grec.

Tot el que tinga cotxe que fota el camp corrents. Els incendis -que si no s’apaguen a l’hivern cremen a l’estiu- continuen i n’hi ha també de provocats. Foc a la memòria, amb qui pretén dissociar i confrontar la despietada repressió del 1714 amb la crueltat del 1939, sense advertir que els organitzadors de l’oblit, els anestesistes de l’amnèsia i els planificadors del silenci les voldrien negar totes. Cal llegir en la història el silenci dels vençuts, reclamava Simone Weil, i això val per a la recent vergonya de Tortosa o per a un Camp de la Bota que encara és descampat i que un postmodern Fòrum de les Cultures també va foragitar del mapa extraviat de la memòria. Decapitat o cap per avall, passa que passa que la realitat escup que en 41 anys només s’han exhumat 21 fosses de guerra -de 373 detectades a Catalunya- i tan sols s’han identificat 6 víctimes. Transicions impunes de cartró pedra quan, tot plegat, l’estat espanyol ocupa el necròfil rànquing sinistre de ser el segon país del món amb més desapareguts: 114.000. Sort que estàvem de vacances. Però no, l’horror mai descansa.

Apreta fort les dents, apreta els punys. Aquests temps tan estranys, tirania de l’actualitat i dictadura de la realitat, clama per ovidianes. Resistir els dies d’agost per arribar a les diades de setembre que vindran. Divisa, consigna, proclama: que si les molles no alimenten caldrà prendre el pa sencer; que qualsevol dia inesperat els tornarem a emprenyar; que ha d’arribar el dia que duri anys; que o juguem tots o estripem la baralla; que, si encara dura la vida dura, de part dels bons fins a la mort. Paraula del d’Alcoi. Ovidi dixit.

Postdata comunal.De la Vila de Gràcia a Xàtiva, encara és temps de festa major. Treball col·lectiu, espai públic de retrobada, xarxa compartida, plaça mancomunada, llibertat en comú, cultura de base a peu de carrer. El que van voler arrasar el 1714, el que van voler matar el 1939. I aquí seguim. Dempeus. Encara. Pel més vell dels nostres somnis.

PUBLICITAT
PUBLICITAT