Publicitat
Publicitat

La Catalunya veritat

Aquesta és la història d’un domador d’orangutans. Però ell es dedicava a pescar musaranyes: al Zoo de Barcelona no hi havia cap mamífer primat de la família dels pòngids. Per fer-lo treballar li van dir que ensinistrés els ximpanzés. Esclar, això no sortia al contracte i com a bon professional va dir: “A mi que em portin un orangutan, que jo conec el meu ofici, però ximpanzés no”. Perquè no continués cobrant per caçar musaranyes l’Ajuntament va decidir comprar un orangutan. I el domador es va esfumar.

ÉS UNA D’AQUELLES històries reals d’un moment en què el caciquisme de l’Ajuntament de Barcelona estava ple de gent que cobrava per càrrecs al·lucinògens. S’hi va trobar quan va arribar a regidor Manuel Carrasco i Formiguera (1920). Gent que li oferia diners perquè volia una feina per no fer res. També es va trobar sobres farcits perquè votés a favor de segons quines obres (ho explica cristal·linament el pare Hilari Raguer a la nova edició de la biografia de Carrasco). Si alguna cosa li faltava a Carrasco eren calés, però mai va sucumbir. Seria fàcil dir que era honest, ètic, moral. D’acord, però setze anys després diu una cosa que pot explicar molt: “En el que es refereix al problema social, ens col·loquem en una posició de serenitat. Hem de dir ben clar que no estem a la dreta, ni a l’esquerra, ni al mig. Això són expressions topogràfiques que no arribem a comprendre, perquè tampoc no podem capir que la Veritat, la Justícia i el Dret puguin estar a l’esquerra, al centre o a la dreta. Es troben allà on són, i allà on es troben la Veritat, el Dret i la Justícia allà ens trobem també nosaltres”. En aquell moment, el decisiu 1936, ja és líder d’Unió Democràtica de Catalunya.

SI REPASSEM EL CORPUS social d’Unió, Marx o qualsevol anarquista es faria d’Unió. Algú dirà: mentida. Llegiu. Algú dirà: d’acord, però són paraules. Mireu: n’és ple d’exemples. Com la Llei de Contractes de Conreu de 1934, que, gràcies a Unió, aconsegueix posar finalment d’acord propietaris i treballadors de la terra. Algú dirà: molt bé, però això és una altra època. També deu formar part del passat aquest document que han signat més de mil militants d’Unió demanant votar sí o no a la independència en la consulta que té el partit el 14 de juny. A banda dels noms (Núria de Gispert, Joan Rigol, Antoni Castellà, diputats, intercomarcals, els “històrics”...), el que és clar és que signa la gran massa activa del partit. De la mateixa manera que no s’ha percebut que Unió sigui un partit social tampoc s’ha percebut que estigui a favor de la independència. Per això he defensat des de fa anys que Unió és la prova del cotó fluix d’aquest procés: on és la Veritat, la Justícia, el Dret?

UNIÓ ÉS PEÇA SIMBÒLICA del tuneig històric que ha viscut Catalunya. Com ho és la negació que la primera pedra de l’estat del benestar català l’edifica la Mancomunitat: una obra dempeus des de fa un segle. Com ho és la visió catalanista de la CNT de Joan Peiró. De Rafael Campalans al socialisme català. Com una ERC subrogada per la revolució de 1936. Tots han estat substituïts: dretes, esquerres, anarquistes... Tots han estat negats. Sempre que ha arribat el moment la Catalunya veritat ha estat escamotejada per una autoanomenada Catalunya real.

AQUEST ÉS UN PAÍS on les majories que volen decidir són titllades d’irreals i on les immenses minories són només “el territori”. Aquest és un país que abraça estereotips com qui es tira al coll d’un osset de peluix perquè no vol créixer. Aquest és un país de memòria de classes infantils. Classes que estan per sobre d’esquerres i dretes. Classes que ens diuen que no som socials quan la gran massa venim de la misèria i portem anys i panys pagant domadors d’orangutans que no existeixen. Com si la Veritat, la Justícia i el Dret fos patrimoni d’alguns. Com si fóssim ximpanzés en comptes de persones. Com tot això serà tristíssim, desastrós, tornar a equivocar-se, tornar a ser substituïts. Tornar a no veure on és la Veritat, la Justícia i el Dret. Tornar a no veure’ns més.

PUBLICITAT
PUBLICITAT