Publicitat
Publicitat

L'última gran costellada

El model del partit de Nadal de la selecció catalana corre el perill de quedar tancat a l'armari on hem guardat la puta, la Ramoneta i el peix al cove. Durant molts anys ha contribuït a mantenir viva la flama i a deixar clar que més enllà del més que un club hi havia l'anhel de tenir seleccions reconegudes. Segurament les cites de cada Nadal, les grans festes com els partits contra l'Argentina, Euskadi i el Brasil, han posat el seu granet de sorra per acabar on hem d'acabar el 9 de novembre. Però han perdut passió. És una cita rutinària que només reuneix els més convençuts. Ja no serveix.

Ara les coses van de debò i els simulacres que entre tots ens havíem inventat per fer veure que érem normals i per enviar missatges al món semblen els inflables dels parcs infantils quan el compressor deixa de bufar i el plàstic cau a terra tristament. L'esforç és heroic.

Pel que fa a l'organització, la Federació Catalana se'n surt amb menys gràcia que anys enrere, però amb imaginació (menció especial per als presidents Roche o Casals, que van bregar contra el poder en l'època més dura per tirar endavant autèntics miracles). Al camp, Gerard López s'ha estrenat amb una defensa de tres homes que esdevé tota una declaració d'intencions futbolística. Però alguna cosa passa si en pocs mesos dos milions de persones omplen les carreteres del país a la Via Catalana i només vint mil fan l'esforç de fer cap a la muntanya de Montjuïc. La gent ha intuït que l'instrument ja no té l'efecte que havia estat màgic anys enrere.

Això sí, entre les poques imatges positives que ens deixa aquest últim matx hi trobem la il·lusió amb què han respost a la convocatòria gent com Oriol Rosell, Sergio García i Oriol Riera.

Ara el Camp Nou crida "Independència" cada minut 17 amb 14 segons, ara els esportistes de molts àmbits s'agrupen en plataformes en favor del dret a decidir, ara els nostres professionals de l'esport comencen a definir-se públicament. Els toca. I en els pròxims mesos en veurem uns quants més, perquè ja hem deixat escrit en aquest espai que més o menys a tothom li tocarà abandonar l'ambigüitat i dir-hi la seva.

El 2013 és l'any abans de moltes coses. Ha estat l'últim sospir de moltes altres. I aquest 30 de desembre del 2013 pot passar a la història com l'últim partit de costellada de la selecció nacional. Perquè en funció del que passi al novembre tindrem més a prop els partits oficials, els de veritat. O això, o no valdrà la pena reunir-nos una vegada a l'any i passar fred per reclamar res. Perquè tornar a la puta i la Ramoneta no és una opció.

PUBLICITAT
PUBLICITAT