Publicitat
Publicitat

LITERATURA

Un menú ‘Lorca deluxe’ al Majestic

L’ascensor del Majestic era ple de japonesos -una mica com sempre-, però el menjador del primer pis es preparava per a una vetllada literària d’homenatge a Federico García Lorca. Cuidat fins al detall més ínfim. En una vitrina hi havia el programa de Doña Rosita, la soltera o el lenguaje de las flores, l’obra que va estrenar en primícia al Teatre Principal de Barcelona el desembre del 1935. “Heu dinat? Nandu Jubany ha preparat un sopar com els de l’època, i això vol dir... que no passarem gana”, ens van advertir abans de seure a l’enorme taula parada, amb un gust clàssic i alhora contemporani.

Abans i tot de poder desembolicar el pergamí on es podia llegir el menú arribaven safates de bunyols de bacallà i patata del bufet, unes sardines de la Barceloneta amb escabetx delicioses, crema de gallina amb foie, mongetes del ganxet amb tripetes i cansalada i la beguda preferida de Lorca, una barreja d’aigua, llimona, llima, sucre de canya i menta.

Els amics catalans del poeta

Laura García-Lorca, neboda del poeta, va recordar abans de llegir un fragment sobre la rambla de les Flors que el seu tiet es considerava “català aficionat”. Als seus tres grans amics catalans -Salvador Dalí, Margarida Xirgu i Sebastià Gasch- s’hi va afegir breument Josep Palau i Fabre, de qui es va llegir un escumós retrat inèdit -com el vi amb què s’acompanyaven les postres de l’època- que no apareix a les seves memòries, El monstre : “Era un home de geni dels qui el geni es manifesta en el tracte immediat. Era arborat i, per al nostre seny, exageradíssim”.

El menú va ser una pura meravella. Per començar, ous poché amb popurri de bolets de tardor i migas de sobrassada, acompanyats de xerès. Llavors, llagosta vermella al termidor -amb un Drouhin Chablis Grand Cru Vaudesir 2012- i una poularde rôtie farcida de pa i tartufo, aquesta última, acompanyada d’un priorat d’excepció, Les Terres Vinyes Velles 2010.

A Barcelona, Doña Rosita va ser interpretada per l’actriu Margarida Xirgu. Ella era la noia del títol que esperava que l’home de qui estava enamorada tornés a casa. “Yo ansío verte llegar / una tarde por Granada / con toda la luz salada / por la nostalgia del mar ”, deia. Però l’home no només passava d’ella sinó que s’acabava casant amb una altra dona. El mateix Lorca definia Rosita com una donzella que, “a poc a poc, es va convertint en aquella cosa grotesca i commovedora que és una solterona a Espanya”.