La importància de fer-ho bé

1 . SALUT DEMOCRÀTICA. És curiós que ningú hagi aprofitat els bons resultats de les forces anomenades emergents per reivindicar la salut del sistema democràtic. Els partits institucionals i els principals mitjans de comunicació que han defensat el règim de la Transició i que s’han indignat perquè alguns li cantaven les absoltes, ara tindrien l’oportunitat de dir: “Veieu com no estava tan obturat com es deia, amb aquest règim ha sigut possible que grups sorgits dels moviments socials, que persones que fa quatre dies eren als marges del sistema, puguin fins i tot arribar a governar”. No ho diuen. Per una raó molt senzilla: el règim que ells defensaven no és aquest que, en ser sotmès a pressió, ha mostrat prou vies per poder ser penetrat des de fora, sinó el que garantia el còmode anar i venir del bipartidisme sense fissures. El que, des d’un punt de vista democràtic, són senyals de bona salut, per a ells són vies d’aigua incontrolades. Un règim polític és un sistema de control social i, per als que manen, com més reduït sigui l’espai del que és possible, millor. El que els preocupa és com tornar-lo a tancar, tot salvant les aparences democràtiques. M’ho deia d’una manera molt gràfica un empresari barceloní: a les altures (es referia a les econòmiques, però és extensiu als sectors polítics més convencionals) hi havia una certa por als nous partits, però es van a anar tranquil·litzant pensant que ho farien malament i durarien poc; i ara els està entrant un altre pànic: i si ho fan bé? Aquest és el gran repte dels nous. Però, què vol dir fer-ho bé? Que la ciutadania se senti reconeguda i tractada d’una altra manera, que demostrin no tenir por a la gent.

2 . PERDEDORS. Aquests dies ha sigut notícia que vuit adolescents van acabar la festa de la Champions del Barça apallissant un sensesostre. “Fem una visita al Paquito”, i el van visitar. De fet, la víctima no es deia Paquito sinó Juan, és a dir, que ni tan sols es dignaven a reconèixer-la pel seu propi nom. El Juan va tenir sort, en va sortir amb ferides lleus, però òbviament ha canviat de barri. Segons xifres de l’observatori Hatento, el 25 per cent de les morts de sensesostre són conseqüència d’una agressió.

Per què alguns joves i no tan joves, homes principalment, s’acarnissen amb els que viuen el carrer? Podem veure-ho com la quota estadística de comportaments antisocials i quedar-nos tan amples. Però hi ha una dada significativa: l’objecte de l’agressió és un pobre indefens, no és un símbol de poder o d’abús. La cultura del menyspreu pels perdedors s’està estenent acceleradament. I el vertigen que s’apodera d’unes noves generacions a qui s’està deixant sense expectatives completa la sinistra feina. Imbuïts del discurs de la redempció individual, del subjecte portador de talent en lluita permanent amb els del costat per fer-se forat i triomfar, en què només l’esforç i la desconsideració cap a l’altre -concebut com a adversari- té premi, no és rar que uns pocs, potser més febles i insegurs, es pensin que agredint un perdedor són algú i els conforti creure’s que així són superiors a un ésser inútil, portador d’una desgràcia merescuda. El sensesostre simbolitza més que ningú l’home improductiu i exclòs. En el regne d’aquest Déu que anomenen mercats, és algú que sobra. Si hi afegim la precarietat d’una generació marcada per l’atur, el quadre es completa: el sensesostre és objecte d’odi perquè, conscientment o inconscientment, és el malson del que podria arribar a passar als joves que ara se senten valents per apallissar-lo, però que no saben on seran demà.

La nostra cultura, tant per les seves arrels catòliques com pel seu component comunitarista i per les tradicions de l’esquerra, ha estat imbuïda del reconeixement i de la defensa dels que pateixen situacions de marginació o opressió. Aquesta idea es va afeblint. I sorgeixen expressions d’odi -ho veiem, en aquest cas, contra els sensesostre, però també contra els immigrants- que alguns atien irresponsablement. I els governants no sempre estan a l’altura. Mireu l’espectacle que està donant Europa amb la immigració. Són temps en què no es reconeix com a obvi que tots som humans i mereixem ser tractats amb la mateixa dignitat.