Publicitat
Publicitat

ARTS ESCÈNIQUES

Una inauguració del Grec sense alcalde al tron

La dansa simbòlica de La Veronal supera la prova d’obrir el festival a l’amfiteatre

La inauguració del Grec a l’amfiteatre de Montjuïc sempre té aquell punt de ritual social estiuenc que fa que gairebé es barregin les edicions (i ja en porten 39). Aquest és un any de canvi de cares a les primeres files, i tothom allargarà la vista per veure com queden situades les butaques, però l’encant essencial del lloc és immutable, perquè resideix en les pedres, les flors i les vistes. I la brisa d’estiu. “Això del Grec és d’una continuïtat extrema. Les escales sempre són les mateixes”, afirma el conseller Ferran Mascarell, màxima institució cultural del país, en el moment d’entrar. Assegura que recorda totes les edicions des del 1985, quan va començar a treballar a l’Ajuntament.

N’hi ha uns quants, de repetidors. Mentre representants institucionals, artistes amb la parella, polítics sense corbata i teatrers il·lusionats per veure La Veronal -sí, n’hi ha que han pagat- fan temps als jardins del Grec, on aquest any han aparcat els food trucks de Sagardi per intentar remuntar l’oferta gastronòmica del festival, arriba com un eixam d’abelles l’equip de govern de l’Ajuntament arrossegant Ada Colau, a qui aturen cada dos per tres -almenys avui no li toca fer-se selfies, com a la inauguració popular-. La futura comissionada de Cultura, Berta Sureda, anunciada tot just fa sis dies, diu que encara no està nomenada però sí molt “il·lusionada, mirant-ho tot”. “Aquesta és la part més agradable de la feina”, admet Colau, que reconeix que fins ara ha vingut poc al Grec, per falta de temps.

Potser per això el seu equip li ha passat al davant i li ha evitat la imatge, potser incòmoda, d’haver de seure al tron presidencial de pedra situat a primera fila. Protocol l’ha deixat buida. Quan se li demana si hi seurà, Colau diu que preferiria estar “en peu d’igualtat, sense trons” però “que això no sigui una falta de respecte a les tradicions”, adverteix. I hi afegeix el seu parenostre: “Ho haurem de consensuar”. Quan ens separem, demana als seus col·laboradors què passa amb el tron.

Arriba arran d’escenari, saluda Mascarell amb gest incòmode i distant, i s’intercanvien unes frases imperceptibles perquè hi ha actors que fan neteja a escena; Colau diu “ei” a Jaume Asens i Gala Pin -tots tres i Gerardo Pisarello han vingut sense parella, la resta amb - i apareixen Xavier Trias i Jaume Collboni a saludar. S’apaguen els llums. El tron queda buit... i tants que el festegen.

El mal és aquí

La Veronal, companyia establerta a Barcelona que dirigeix Marcos Morau, era l’encarregada del tràngol de l’obertura teatral de la nit. El títol i el tema de l’obra ( Vorònia i el mal) no feien preveure lleugeresa ni somriures a platea. I així va ser. Morau va fer poc cas al director del Mercat de les Flors quan li demanava “una mica de pa i circ” per al gran públic. No ha cedit terreny, ni ha mastegat l’abstracció de la seva dansa, ni ha alleugerit la profunditat simbòlica de la dramatúrgia. Però la proposta multidisciplinària, amb una vintena d’intèrprets (vuit ballarins de la companyia), va omplir amb majestuositat, intel·ligència, bellesa i algunes imatges potents i evocadores l’imponent amfiteatre grec.

El primer impacte, el gran foc que crema la muntanya i es menja un nen, a qui veiem néixer en un quiròfan i després observem dins d’una capsa de vidre, aïllat dels insectes exteriors que s’hi acosten com a la mel. “ Damos vueltas en la noche y somos devorados por el fuego ”, es pot llegir en un dels pocs textos de l’espectacle. Apareix un capellà i els seus acòlits, i les seves pregàries s’acabaran barrejant amb els ballarins; la dansa regala els moments més rodons.

Un altre impacte: un mur de cortines cau darrere de dos gossos i un nen -símbols de la bondat per naturalesa- i apareix un altar que és alhora un ascensor, que se suposa que condueix cap al cel o l’infern; la religió i el seu monopoli del judici moral. És llavors quan s’escenifica un sopar d’aquells “ dónde se diseñan las guerras y se programa el hambre ”. La platea del Grec en un dia de funció oficial, confrontada a una cimera de gent poderosa. El mal és aquí, ve a dir Morau, mentre sona Nabucco de Verdi. Tres capellans s’afegeixen al sopar, figures de les religions monoteistes. Al final, tots s’encaren al públic. S’acosten. Són aquí. Els aplaudiments van ser generosos.

Les