Publicitat
Publicitat

Andalusia com a símptoma

La política espanyola es resumeix a Andalusia. Faltats d’un projecte de país que tingués cara i ulls després d’una Guerra Civil i de quaranta anys de dictadura, els dirigents de la cosa pública espanyola varen tirar pel camí del dret i es varen inventar l’estat de les autonomies. Damunt de la taula de negociacions també hi va haver un projecte d’estat federal, però que va haver de ser rebutjat per improcedent. Hauria estat massa democràtic.

Varen néixer així fins a disset autonomies, de la majoria de les quals ningú sabria definir-ne exactament el sentit. S’explica una anècdota que hauria succeït al Congrés de Diputats, allà als voltants de l’any vuitanta, abans fins i tot del tejerazo. Un polític, suposadament de dretes, hauria arribat tard a una votació i va preguntar a un company d’escó: “ Perdone, ¿qué votamos ahora? ” L’interpel·lat va respondre: “ El estatuto de la Rioja ”. I el preguntador es va espantar: “ No lo dirá usted en serio ”.

Ningú es prenia del tot seriosament l’estat de les autonomies, però fa gairebé quaranta anys que existeix i aquí el tenim. Cada autonomia amb el seu Parlamentet, la seva bandereta, els seus diputadets i els seus simbolets nacionals. Per descomptat, tot plegat només era una farsa (una farsa caríssima, tot sigui dit) per diluir la identitat nacional de Catalunya, no fos cas que es veiés que era un país diferent de la resta. Dins el sac hi entraven els bascos, els valencians i fins i tot els balears. La qüestió era mirar de fer-los perdre qualsevol perspectiva d’identitat pròpia. I fins aquí hem arribat a dia d’avui, amb un Estatut de Catalunya laminat fins al fons per les autoritats de l’ordeno y mando.

A canvi d’instaurar l’estat de les autonomies, va predominar la necessitat d’inventar-ne una d’especialment anòmala. Es va dir i es diu Andalusia, i només té raó de ser per la quantitat de vots i de diputats que envia a Madrid, a canvi d’una mena de reconeixement folklòric d’un cert esperit de país. Per carregar-se el nacionalisme català i basc en varen inventar un altre, que és el nacionalisme andalús. Només que no els ha acabat de sortir bé: fa trenta-tres anys que aquesta taifa és regnada pels socialistes, a falta d’un mal pitjor. Fa tants altres anys que el PP els disputa la plaça, però no se’n surt. Fins i tot algú tan insubstancial com Susana Díaz els passa la mà per la cara. Però les eleccions andaluses continuen sent molt importants. Com voleu que no ho siguin si són el reflex i el garant de la continuïtat d’Espanya i de la seva marca? Fins i tot més que Madrid, una comunitat autònoma que encara ningú s’ha cregut. Andalusia, com a mínim, té personalitat. I garanteix, ni que sigui a través del filtre socialista, que a Espanya tot continuï lligat i ben lligat. Que Rajoy digui que dels resultats andalusos no se’n poden fer extrapolacions només ho diu tot sobre la fragilitat de la marca Espanya. I sobre la immaduresa del lideratge que en teoria representa el Partit Popular. Ja s´ho poden fer mirar, que se’ls gira feina.

PUBLICITAT
PUBLICITAT