Publicitat
Publicitat

Aprenem-ne dels que ens miren

Una de les conseqüències més rellevants de tot el procés polític i social que ha viscut Catalunya en els últims tres mesos ha estat la internacionalització de la seva qüestió nacional. D'ençà de la manifestació de la Diada, no hi ha hagut dia que els mitjans de més prestigi mundial no hagin dedicat espais generosos al what's going on in Catalonia (per fer servir el títol d'un article del Col·lectiu Emma, un dels que ha fet més feina, i més ben feta, per la projecció internacional del sobiranisme català). Ho van fer durant les setmanes anteriors al 25-N, imbuïts per l'expectació que va aixecar arreu del món el vaitot d'Artur Mas per l'estat propi. Però ho han seguit fent després de les eleccions, moguts per la certesa que sens dubte aquesta història no s'acabava aquí. Val la pena repassar alguns dels titulars publicats per la premsa mundial durant els últims set dies, perquè són prou reveladors: "Catalunya avança cap a un referèndum de separació" ( Financial Times ), "Els nacionalistes catalans reculen davant l'esquerra independentista" ( Le Monde ), "Els partits separatistes guanyen a Catalunya" ( The New York Times ), "Els independentistes catalans, a l'altura de la majoria" ( The Guar - dian )... Etcètera. Naturalment, cap d'aquests titulars té la més mínima correspondència amb la dels seus diguem-ne homòlegs de l'entorn de la Moncloa, que han insistit fins a l'esgotament en el "ridícul" o el "fracàs" (d'aquí no hem passat) que segons ells ha comès Artur Mas. Però això potser només significa que hi ha titulars més esbiaixats que d'altres, segons els interessos de qui els redacta. I és possible que els mitjans estrangers s'hi juguin menys en unes eleccions catalanes que el que s'hi puguin jugar les capçaleres editades a Madrid, i que per tant hi hagi una certa diferència pel que fa a l'objectivitat en l'anàlisi dels resultats. Per primera vegada, per als grans mèdia internacionals la independència de Catalunya ha deixat de ser una opció radical i minoritària que es pugui despatxar amb un breu, i s'ha convertit en una hipòtesi de treball seriosa i a tenir en compte. I, com a tal, a diferència del que fa la premsa del bombo constitucional, la tracten desapassionadament, intentant escatir en quin punt estan les coses i cap on poden evolucionar.

Una mica d'aquesta capacitat de mantenir el cap fred es troba a faltar no ja en els mitjans sinó en alguns partits catalans, que fa una setmana que transmeten una sensació francament desagradable de no ser capaços d'adaptar-se al missatge que van emetre les urnes. Els últims han estat UDC, que miren de moure la cadira a Artur Mas parlant de "refer ponts amb el PP" (després de l'afer del fals informe policial, fa falta coratge per dir això), i ICV, advertint Junqueras que el preu d'una consulta pel dret a decidir no pot ser una retallada de 4.000 milions (d'això se'n diu un atac d'enveja). Si no som capaços, a dins de casa, d'imitar el nivell dels que ens observen des de fora, aleshores anem venuts.