Publicitat
Publicitat

Quan segons qui ens parla d'ètica

El populisme és una temptació il·limitada. La vicepresidenta del govern espanyol, Soraya Sáenz de Santamaría, ha renyat el president Mas pel seu viatge a Israel. El diari Abc , i altres capçaleres igualment equànimes, han posat el crit al cel perquè no consideren presentable que Mas hagi viatjat a Terra Santa acompanyat d'una delegació de 60 persones, i en un hotel que, segons aquests mitjans, superava els 400 € de tarifa a l'habitació més econòmica.

Com que encara no hem aclarit si el PP editorialitza i els seus mitjans afins confeccionen argumentaris, o a l'inrevés, no hi ha manera de saber qui ha pres la iniciativa en aquest tema, molt semblant al que va viure en el seu dia el president del Parlament Ernest Benach a compte del seu cotxe oficial, o Carod-Rovira amb la inacabable cançó sobre les ambaixades . Tant se val: la qüestió és que a la tothora diligent Sáenz de Santamaría li ha semblat oportú dir-li a Artur Mas que prengui exemple de Mariano Rajoy, que pel que es veu només vola en globus i s'allotja en albergs juvenils. Segons Santamaría, Rajoy "ha reduït a la meitat el cost dels viatges de legislatures anteriors", i va afegir: "Quan es gasten diners públics s'ha de ser el triple de curós que amb els diners propis". Savis consells.

Llàstima que vinguin d'una alta dirigent del PP, un partit que no s'ha caracteritzat precisament per una cura extrema en la despesa dels diners dels contribuents. Per posar només un exemple recent, la candidatura olímpica de Madrid 2020 va costar 31 milions d'euros, que van servir perquè la gran Ana Botella posés internacionalment de moda la relaxing cup of café con leche in la Plaza Mayor . Els dos fracassos olímpics anteriors de la capital espanyola, en les edicions del 2012 i el 2016, només varen costar 60 i 44 milions d'euros, respectivament. Tanta austeritat i raciocini en la despesa de diner públic fa venir ganes de fer l'onada.

L'aeroport de Castelló, al qual encara no s'ha dignat a aterrar-hi cap avió, va costar una mica més de 150 milions d'euros, als quals cal sumar-ne 30 milions més en publicitat i uns 300.000 euros mensuals de manteniment. El velòdrom del Palma Arena, que no és un velòdrom ni és res de res, va costar cent milions d'euros, que no s'amortitzaran mai de la vida. Sense moure'ns de Palma, la baluerna monstruosa i inacabada ( sine die ) del Palau de Congressos ja s'ha menjat almenys 75 milions d'euros en obra executada, més els gairebé sis-cents mil mensuals que exigeix el seu manteniment. No hi ha encara dades exactes sobre la quantitat de diners estafats per la trama Gürtel, però parlaríem, pel cap baix, de 120 milions d'euros. Un dels presumptes beneficiaris de Gürtel, per cert, seria el mateix president del govern espanyol, Mariano Rajoy.

Són només uns quants exemples agafats a l'atzar. Però són exemples que haurien de fer reflexionar els dirigents del PP abans d'erigir-se en adalils de la bona gestió del diner públic. Quan sentis que segons qui et parla d'ètica, posa la mà a la cartera.