Publicitat
Publicitat

DIETARIVV

17/3: No tot el PP és com la dreta europea

Els mapes polítics europeus es van construir després de la segona gran guerra amb dues potes, democratacristians i socialdemòcrates, i de vegades tres, amb els liberals. Hi havia una regla implícita: els democristians havien de fer una ratlla clara de separació amb el llenguatge del feixisme i el nazisme, i els socialdemòcrates una ratlla equivalent respecte a l’estalinisme. Les noves dretes i esquerres democràtiques naixien d’una refundació on era essencial marcar les distàncies i interrompre qualsevol continuïtat amb els totalitarismes que havien dut Europa a la catàstrofe dels anys trenta. A Espanya això no va passar. La Transició, amb amnistia inclosa, només podia tenir sentit si era començar de nou. Com a molt, se’ns podia demanar a tots plegats renunciar a jutjar el passat -no pas a saber-lo-, perquè estava ple de coses terribles, mal repartides. Podíem amnistiar el passat. Però l’havíem de deixar enrere. No podíem renunciar a fer un tall i a impedir la continuïtat en el present del vell llenguatge. No es va fer. No es va trencar amb el llenguatge del franquisme, i en paguem les conseqüències. Sigui Albiol parlant de netejar Badalona d’immigrants, sigui la monarquia parlant de “ Setenta años de paz ”.