Publicitat
Publicitat

LA BORSA O LA VIDA

Plantar paraules / Alguns taxistes de Madrid

Plantar paraules

Francesc Garriga ha estat premiat com a Poeta d'Honor del 2012. La Institució de les Lletres Catalanes el va entronitzar aquest dimarts dins del Festival de Poesia de Sant Cugat, que ja ha esdevingut un clàssic de les nostres lletres.

La poesia de Francesc Garriga sovint parteix d'un gest, d'una circumstància concreta, a fi de transformar-la en vivència universal que transmet al lector a cada vers. De fet, ell considera que la poesia la fa cada lector quan la llegeix ("no em queda ja cap déu / que sàpiga mentir amb prou dignitat"). Com a bon amant del continu musical de Wagner, la poesia de Garriga -si s'ha de jutjar pels estudiosos que n'han parlat aquests dies en conferències i simposis- és un poema únic que ha anat construint, i enriquint, durant onze llibres, des del seu primer volum Entre el neguit i el silenci (1959) fins a l'últim i punyent Ragtime (2011). Amb els anys -Garriga n'acaba de fer vuitanta- ha tendit a l'essencialisme, despullant-se de tota retòrica verbal sense deixar mai de jugar amb les paraules, i crear imatges i paradoxes que no deixen de sorprendre a cada pàgina. En el parlament d'agraïment, el Poeta d'Honor va subratllar una idea: la importància de la poesia a les escoles. En aquest sentit, a l'ARA ens falta una empenteta final per arribar a complir el repte que 1.000 escoles catalanes rebin, com a regal d'un lector de l'ARA, la col·lecció sencera dels millors poetes catalans del segle XX (Espriu, Papasseit, Pere Quart, Martí i Pol...). Semblava una quimera i, ara que hi som tan a la vora, em permeto estimular a fer un esforç que, en realitat, és una inversió. Francesc Garriga, antic professor, sap que cal plantar paraules, regar-les, perquè tots, en la lectura, trobarem una part de la nostra vida feta poesia.

Alguns taxistes de Madrid

Fa vint anys La Vanguardia va tenir un bon director, amb criteri i principis clars. Lluís Foix tenia el costum de dir als seus redactors que no publiquessin notícies en què la font fos un taxista. Podia servir per inspirar-se, com a guspira d'una notícia que després calia contrastar però, en cap cas, permetia que la conversa amb un taxista anònim arribés a publicar-se. En Foix s'hauria posat les mans al cap veient que, en la Primavera Àrab, algunes plomes nostrades feien les seves cròniques explicant la conversa amb el taxista, en el trajecte cap a l'hotel. En els últims quinze dies, els taxistes de Madrid són molt més que una font. S'han convertit en epicentre de dues noticietes. Els mitjans més cavernaris les han amplificat i la resta n'han fet un seguidisme mesell digne de tesi doctoral. Primer surt un taxista i diu que l'han acomiadat per culpa d'una denúncia de Gemma Galdón. La professora universitària i tertuliana anava a pujar a un taxi i, en veure que lluïa la bandera espanyola, va decidir fer-se enrere i agafar-ne un altre. Una setmana després, el taxista era despatxat i, dolgut, se'n va anar a la tele amiga a explicar que l'havien fet fora per l'acusació de Galdón. Ella nega haver fet cap acció contra el conductor, però això ja no té ressò. Martín Montoya, abans-d'ahir, també va fer una piulada negant del tot la versió d'un taxista de Madrid que surt arreu acusant el jugador del Barça d'haver-li robat la cartera. Malgrat el que digui l'acusat, el taxista s'ha fet famós engegant el ventilador sense cap mena de prova mentre els mitjans hi suquen pa. Els taxistes de Madrid, fa anys, eren referent iconogràfic de les pel·lícules d'Almodóvar. Ara, cada vegada més s'estan convertint en material per a Torrente IV . Al final, no ens enviaran l'exèrcit. Ens enviaran la flota de taxis.