Publicitat
Publicitat

OBSERVATORI D’EUROPA

Osborne, el falcó del primer ministre

El ministeri de Finances britànic és l’autor del primer pressupost totalment conservador en gairebé dues dècades

L’editor del diari The Independent li ha penjat l’etiqueta de “l’home més poderós de la Gran Bretanya”. La premsa anglosaxona l’ha designat el successor més ben posicionat quan el primer ministre David Cameron es retiri, a finals d’aquest mandat. El canceller de l’Exchequer (el ministeri de Finances), George Osborne, és l’autor del primer pressupost totalment conservador en gairebé dues dècades. Osborne és l’home dels comptes i l’autor del discurs del primer govern tory en solitari després de la llarga travessia del blairisme. L’home que ha anunciat una retallada de 16.800 milions d’euros en prestacions socials, que ha posat altre cop els joves en peu de guerra davant una nova tisorada a les beques, als ajuts a l’habitatge o a les prestacions per fills. Osborne acusava fa poc la BBC —on també estan de retallades— de tenir “ambicions imperials”, però ell s’ha investit com l’autèntic poder de l’executiu conservador.

Després de la presentació dels pressupostos, que van provocar protestes “previsibles i depriments” —segons les paraules d’aquest aristòcrata a punt d’heretar títol nobiliari—, els tories i la premsa anglosaxona més liberal han elevat Osborne a la categoria d’heroi. Una gran amnèsia mediàtica ha fet oblidar a molts analistes l’escridassada del públic que es va endur Osborne el 2012, quan havia de donar les medalles dels Jocs Paralímpics de Londres. L’economia britànica seguia deprimida i el pressupost que va firmar el cap de l’Exchequer aquell any va ser un autèntic desastre. Osborne semblava un personatge secundari, salvat de la crema per la fidelitat de Cameron. L’aclaparadora victòria electoral del mes de maig passat ha canviat l’humor i la confiança dels conservadors.

Cameron és el primer ministre i Osbone té fama de ser el que fa la feina, l’estrateg, l’home de les maquinacions polítiques, que ha treballat per col·locar una xarxa de col·laboradors fidels als nivells més alts de l’administració i, a més, dedica temps a cuidar la premsa que li interessa. Un dels seus homes de confiança, Sajid Javid, és avui ministre de Treball i un dels promotors de la polèmica llei de reforma sindical per endurir el dret a vaga.

Osborne, però, va créixer en política des de l’oposició, durant tota la llarga etapa del blairisme, i si una cosa va aprendre a admirar del seu rival Tony Blair va ser la seva capacitat per ocupar tot el centre polític i menjar-se l’espai dels contrincants. Per això el pressupost d’Osborne roba la principal promesa electoral dels laboristes: augmentar el salari mínim fins i tot per sobre del que van proposar els d’Ed Miliband. L’estratègia d’Osborne —diuen els seus admiradors— és convertir els conservadors en “el partit dels que treballen i deixar als Labour que subsidiïn la resta”. Si Osborne fos una publicació seria The Economist, i David Cameron, The Daily Telegraph, resumeix la biògrafa oficial del cap de les finances britàniques.

“Cameron és la cara del govern Osborne”, escrivia aquesta setmana un influent periodista britànic. Tots dos junts mouen els fils i prenen les decisions mentre la resta del gabinet del primer ministre ha quedat relegat a un segon pla. El seu destí polític està unit i depèn en gran mesura del referèndum per la continuïtat del Regne Unit a la Unió Europea. Osborne ja ha començat a exercir aquesta setmana a París d’home fort de les negociacions amb les capitals europees.

PUBLICITAT
PUBLICITAT