Publicitat
Publicitat

L’ENTREVISTA

Isak Férriz: “La televisió és el format que la gent segueix consumint perquè és gratuït i el més còmode”

Com vas decidir ser actor i per què?

Tot va venir a l’escola. Jo estudiava al Sant Ermengol i allà vam fer Els Pastorets, i em va agradar molt. El meu pare havia estudiat interpretació a l’Institut del Teatre de jovenet i, tot i que després no s’hi va dedicar, sempre havíem tingut aquest gust, sobretot pel cinema. De cop, a segon de BUP vam veure una companyia de Puigcerdà al Teatre Comunal, i a mi em va encantar això de poder anar explicant històries amb els amics pels pobles. Així que vam fundar una companyia, que es deia Dos Quarts de Quatre, i vaig decidir que volia estudiar interpretació. Vaig acabar COU, vaig baixar a Barcelona i em vaig submergir en el món d’intentar aconseguir feina, primer formant-me, evidentment. Amb uns amics vam crear una companyia, em va començar a sortir feina a la televisió, i d’allà vaig entrar a la roda.

Tot i treballar a Barcelona i a Madrid, mantens la vinculació amb Andorra?

Sempre he intentat pujar a Andorra a fer espectacles, tot i que no sempre ha estat fàcil. Però, afortunadament, fa tres anys vaig començar a fer coses amb l’Ester Nadal, quan dirigia l’Escena Nacional d’Andorra (ENA). Vam fer un poema de Miquel Martí i Pol per a la Capitalitat de la Cultura Catalana d’Escaldes, després va venir El vigilant i recentment també hem portat El pes del plom a Andorra, un espectacle que ha funcionat molt bé.

Com veus la nova trajectòria de l’ENA?

Molt bé, i tot i que visc a Barcelona, hi intento aportar el que pugui, perquè crec que el país necessita un organisme com l’ENA i que se li ha de donar el suport que calgui. Tenim la sort de ser un país molt petit i en què, a diferència d’Espanya, hi ha diners. Ja que tenim aquest privilegi, és molt important que fomentem la cultura per tenir una societat sana intel·lectualment. El fet de ser andorrà no m’ha influenciat en la meva carrera, però sí a l’hora de fer alguna obra al país, ja que tens la infraestructura i tens el suport de les administracions. A Barcelona ets un més de 50.000 i aquí ets un de 50, la diferència és important.

Però la producció teatral a Andorra és inevitablement limitada...

Evidentment. Andorra és un país on no pots fer una temporada ni de dues setmanes, perquè no hi ha tanta demanda de públic. Però potser tindríem una sorpresa si, de cop i volta, els bolos fossin dos en lloc d’un. Cal tenir en compte que durant la Temporada de Teatre gairebé sempre està ple, i això vol dir que a la gent li agrada veure espectacles. Per tant, seria una manera de donar suport als espectacles d’aquí, a les companyies amateurs del país.

Has fet televisió, cinema i teatre. Amb quin format et quedes?

Amb l’oportunitat d’explicar una bona història. El format pot ser el que vulguis, però si la història és bona i realment mereix ser explicada, és igual com l’expliquis. I aquí és on penso que s’ha d’aprofundir, perquè si sempre busquem que l’espectador ho entengui tot, on queda l’imaginació? On queda la reflexió de cadascú? La màgia de l’art és que ens sorprengui contínuament. Jo gaudeixo molt més en el teatre i en el cinema, perquè la televisió té un ritme que no permet aprofundir en segons quins aspectes, cosa que és trist, però és un mitjà en el qual mana l’audiència i el fet d’entregar el producte cada dia. I, a més a més, m’agrada no ensenyar totes les cartes perquè, com a espectador, a mi se’m fa avorrit. L’important és que em deixin jugar amb el personatge.

I dels tres formats, quin està més tocat?

Aixecar una pel·lícula avui dia és una odissea, de vegades gairebé inviable, perquè hi treballa molta gent, són molts mesos de feina, i perquè és molt car. En teatre, el que està passant és que els actors de les petites companyies hem de regalar el nostre temps i la nostra feina, bàsicament perquè durant el procés de creació molt poca gent et pot pagar. I la televisió continuarà funcionant perquè tothom té una televisió a casa. Sempre hi haurà publicitat, per tant, sempre entraran diners. És l’únic que la gent segueix consumint perquè és gratuït i perquè els han ensenyat que és el més còmode. Moltes vegades anar al teatre o a un concert és un fet extraordinari, i crec que hauria de ser una cosa quotidiana.

És curiós que has treballat més en sèries en castellà que en català...

Això depèn simplement des d’on et truquen. Des de Serrallonga i Rhesus, la veritat és que no he fet res més a Catalunya fins a Los últimos días, que també era una producció catalana tot i que estava rodada majoritàriament en castellà. Són coses que passen, vaig estar vivint a Madrid durant 5 anys, i ara fa uns dos anys que he tornat, per centrar-me més en les meves petites produccions. Fins fa poc formava part de l’associació artística Indi Gest,que, amb set anys d’història, vam ser molt prolífics amb una vintena d’espectacles de tot tipus de disciplines. Aquest any ho vaig deixar per crear la meva petita productora audiovisual, Las Producciones de Rupert, un segell on poder fer les meves feines, que és el que m’interessa actualment. Estic escrivint diversos guions, i he fet un documental per a un amic artista, en Jordi Santanach, sobre el seu procés de creació per donar un altre estadi a objectes que havien tingut una vida anterior. A més, he fet uns projectes d’interpretació cinematogràfica per portar a les escoles, per poder explicar a les noves generacions tot el que he après durant disset anys de carrera. No pot ser que un actor no sàpiga quina lent s’està usant o quin pla s’està fent, o que no sàpiga mirar-se quan tens un mitjà que et permet veure els teus errors i corregir-los. La intenció és aplicar tot això a la formació d’actors.

¿Fer un llargmetratge entra dins dels teus plans?

I tant! Fer-ne un no, diversos. El que passa és que amb aquest tipus de coses, a poc a poc i bona lletra, perquè el procés és molt llarg i morir d’ansietat és molt trist. Comences a escriure el guió, i fins que et satisfà o fins que trobes finançament potser han passat 2 o 3 anys. És un mitjà que m’agrada molt, m’hi entenc molt bé i m’agradaria explorar-lo molt més.