Publicitat
Publicitat

SISTEMA EDUCATIU A TRES BANDES

Roser Suñé: “El (tri)sistema és una gran eina de cohesió social”

Entrevista a la ministra d'Educació i Joventut, sobre el model educatiu andorrà, basat en tres sistemes educatius –l'andorrà, l'espanyol i el francès– públics i gratuïts

L’estructura educativa andorrana és molt particular. Al país hi han conviscut tradicionalment tres nacionalitats majoritàries -l’andorrana, l’espanyola i la francesa-, a les quals es va afegir, en la segona meitat del segle XX, la portuguesa, que continua creixent. No sorprèn, doncs, que si hi ha d’haver més d’un sistema educatiu al país siguin l’espanyol i el francès els que s’afegeixin a l’andorrà per configurar l’oferta d’aprenentatge. El que potser és més sorprenent és que, fins fa 31 anys, no existís aquest sistema propi i que es deixés la gestió de l’educació dels infants del Principat en mans dels aliats veïns.

Com descriu l’estructura educativa que li ha tocat gestionar?

És una estructura que suma tres sistemes a dins, que són gratuïts i de lliure elecció per als pares. Les raons per triar un sistema o un altre són molt variades: la llengua, l’orientació futura dels estudis universitaris o que els pares hagin sigut alumnes d’un sistema determinat. La realitat és plural i poc coneguda amb precisió de vegades. El sistema és una gran eina de cohesió social. El fet que sigui de lliure elecció i que els pares triïn fa que la barreja dins de les escoles, tant per origen socioeconòmic com per qüestions de llengua, sigui molt variada. Això enriqueix el país, perquè després la gent es retroba i ha compartit espais escolars. La història de l’educació a Andorra és una història de coherència en el seu desenvolupament, s’ha treballat d’una manera tècnica, sense entrar en les baralles que hi pot haver per qüestions polítiques o d’interessos. S’han seguit unes línies de treball coherents i a les quals els ministres han donat continuïtat.

Com es fa l’encaix entre sistemes?

La gent no acaba de percebre el que significa que tots siguin de xarxa pública. Vol dir, per exemple, que França i Espanya paguen els seus docents i nosaltres ens fem càrrec dels edificis i de tot el que és vida activa de la població escolar del país. Som els responsables de les beques escolars per a tothom, del transport escolar, de l’esquí escolar... I, a més, som responsables plens de la gestió del sistema educatiu andorrà. França i Espanya gestionen les seves escoles a partir dels seus currículums, i nosaltres els facilitem tota aquesta part de vida al voltant de l’escola i els docents de llengua catalana i d’història d’Andorra. Això obliga a tenir vies de comunicació obertes sense que esdevinguin problemàtiques.

Com és que fins fa trenta anys no es va crear un sistema propi?

Neix de la voluntat de la societat, bàsicament dels pares, que volen una escola pròpia del país i que treballen durant molts anys -des de finals dels 70- per convèncer la classe política de la necessitat de l’escola. Trenta anys després, estem parlant de dotze centres, de 4.300 alumnes, d’un circuit sencer de l’escola maternal al batxillerat, que és homologat i permet accedir a qualsevol universitat, perquè els tres sistemes es reconeixen mútuament. És d’un assoliment i d’una consolidació plena.

Com viu el sistema un moment de restricció pressupostària?

L’aposta ha sigut sempre mantenir el màxim d’inversió possible en educació, perquè s’entén que ens portarà cap a un futur de desenvolupament. És una de les peces clau per tenir gent formada i activa. I això comença des de les escoles maternals. L’obsessió dels 80 i 90 era la del creixement. En aquells anys es va ajuntar la creació de tota la part educativa -currículums-, l’entrada massiva de docents [bàsicament catalans] i la part d’infraestructures. En aquests moments la població està estabilitzada, fa tres setembres que expliquem el mateix -una mica més de 10.000 alumnes-. L’aposta actual és la millora qualitativa, per això donem continuïtat al Pla Estratègic de Renovació i Millora del Sistema Educatiu Andorrà. El PERMSEA és allò que li toca fer a un sistema quan va madurant. Són les adequacions pedagògiques. Els experts diuen que la millor manera d’ensenyar és per competències, doncs hem articulat tota una estructura de treball en la qual hem revisat currículums des de la primera ensenyança fins a la segona ensenyança, els hem adaptat a aquest àmbit competencial i hem començat a implantar el treball aquest curs a primer de segona ensenyança. És a dir, hem començat pel mig del sistema, anirem pujant per cloure la primera ensenyança i baixant per completar la segona ensenyança.

Educació per competències?

La base és que s’intenta que l’alumne pugui relacionar el que aprèn amb alguna activitat concreta. Es treballa el que es diu situació projecte, en què grups cooperatius han d’utilitzar el que han après per solucionar-la. El primer any no faré valoracions enormes, seria molt presumptuós. Però sí que puc parlar de la satisfacció que han viscut els alumnes, que consideren que el nivell d’aprenentatge és bo i que aprenen millor i veuen més la coherència d’allò que aprenen amb l’activitat que fan. També puc parlar de la satisfacció dels docents. Sé que han tingut un volum de feina molt gran, però quan estan dins de l’aula es mostren molt satisfets també del rol que fan.

Pel que diu sembla que el sistema andorrà sigui un exemple.

L’andorrà és el que recull en aquests moments un nombre més elevat d’alumnes, però no hi ha un sistema millor o pitjor. Ho penso de veritat. El sistema ha de saber respondre al que els seus usuaris n’esperen. Estem treballant en l’avaluació del sistema. És la gran eina que s’haurà de desenvolupar a partir dels inicis de la pròxima legislatura. He fet reunions amb gent de l’OCDE, responsables del projecte, i lamenten, per exemple, que l’únic que es tingui en compte del PISA sigui la classificació. Nosaltres, la gent que tenim la responsabilitat de la gestió del sistema educatiu, hem de saber què estem avaluant i en quin context. És dur voler comparar el que tu fas amb el que fa Finlàndia quan, potser, l’estructura socioeconòmica, demogràfica, d’on véns i on vas... és diferent.

Tot apunta que anem cap a una integració més gran amb la UE.

L’acord d’associació amb la Unió Europea és important en l’àmbit de recerca, per exemple. Com a país tercer hi ha coses bones i coses que et deixen fora, i aquest és un àmbit important.

¿Creu que és un sistema valorat internacionalment, per exemple, pel que fa a l’aprenentatge de llengües?

Nosaltres no hem fet bandera de promoció del nostre sistema. La feina s’ha de fer i si està bé es ven sola. Jo crec que ara hem de contrastar el sistema amb aquestes eines de valoració. Dins del circuit sí que es coneix el que és Andorra i crec que es pensa que és un món interessant. Durant la presidència andorrana del Consell d’Europa va interessar molt la convivència dels tres sistemes i de ser capaços de crear una ciutadania que pot treballar conjuntament pel desenvolupament del país. Quan va venir el secretari general de les Nacions Unides ens va convidar a formar part d’aquest grup de països anomenats campions de l’educació. És el grup que intenta promocionar els Objectius del Mil·lenni. Però no és un referent pedagògic per al món, seria molt presumptuós per part meva. És un referent per a mi de l’aplicació d’una metodologia de treball per la qual hem apostat i que, en el moment que la puguem contrastar, ens permetrà saber on som.

¿Sap que n’hi ha que critiquen el nivell d’anglès d’aquest sistema?

Pretendre que els alumnes dominin de la mateixa manera les llengües des de la primera ensenyança no crec que es pugui aconseguir. Les llengües es poden aprendre en diferents nivells i ho faràs més profundament o menys. ¿Vol dir que hem d’enfortir l’anglès? Ja hi estem treballant. Però crec que seria difícil d’entendre dins de la lògica de veïnatge que nosaltres no féssim aquesta aposta per la llengua francesa, que forma part del circuit laboral de la nostra gent.

Una curiositat: l’esquí.

Som un país que inclou l’esquí com a matèria curricular i el govern paga a tots els escolars del país una setmana d’esquí. És una voluntat, que tota la població tingui accés alguna vegada a la vida a l’esport nacional. Hem tingut diferents peticions de fora per conèixer aquest funcionament perquè no està implementat d’aquesta manera en gaires països del món. Movem 11.000 infants i això vol dir que cada hivern s’ha d’estar pendent de tota una logística.